El camí del temps

Un cop més, la ferida és profunda, el castell de naips s’ha ensorrat i el cor s’arrossega per terra deixant un rastre de sang. Per cada gota roja, una llàgrima de l’ànima, el meu jardí particular. Són moltes les floretes les que hi habiten, n’hi ha també matolls i bardisses, plantes silvestres i uns pocs arbres. Aquests últims són els que donen seguretat a la meva essència, els que em protegeixen i accepten com sóc, sense aprofitar-se de les meves febleses. Curen amb saba les meves ferides, em donen ombra quan el sol aclaparador m’il·lumina en excés, m’ofereixen el seu tronc per poder recolzar la meva esquena, sempre vulnerable a altres estrelles. I és que sóc una estrella sensible dins un cosmos caòtic ple d’estrelles, unes amb llum pròpia, altres sense. Aquestes darreres xuclen l’energia de les altres, com si fossin satèl·lits que s’alimenten d’allò que no els pertany. Són lladres de llum, lladres d’il·lusions, lladres d’essències. I la consciència em fa veure amb la claredat dels meus ulls clars i transparents, la meva mirada trista i alhora somniadora. Perquè tot i el meu somriure, una cuirassa permanent que em protegeix de la pena aliena, els meus ulls confessen una experiència tortuosa, un passat complicat, una resignació a la mala sort que em regala el meu fat, dia a dia. Però tot no és fosc, els meus ulls brillen, de vegades per les llàgrimes, de vegades per la il·lusió. Sé portar bé el camí del temps, perquè combino ambdues cares de l’esdevenir: la tristesa i l’alegria. Sempre amb el crit de lluita d’endavant les atxes!