Una petjada que se’n va

Una decisió en comptes d’una altra.

Un camí equivocat.

Un no poder tornar enrere, merda.

Tot s’ha acabat.

I ara què?

Ploro?

Crido?

M’estiro dels cabells?

La impotència se’m menja el cervell.

No puc fer-hi res…

Si hagués tancat bé la porta…

Si no me n’hagués anat a aquella hora…

Si… i si no…

Mort.

No pot ser!

Quina mala sort.

Quina pena i quin dolor.

I tu te’n vas i ens deixes sols.

Deixes els pares en profund dol.

He pressentit el teu darrer alè.

No ho volia veure.

Em semblaves etern.

Em costa de creure.

Ja no hi haurà mai més un fins ara.

Te n’has anat de sobte, sense avisar.

Amb un minut de diferència, tot ara és diferent.

Em sento culpable, ben bé no sé què t’ha passat.

Tot ha anat tan ràpid, què em costa reflexionar.

Tan se val el com, el què no es pot canviar.

Un bon amic, en Milú, se n’ha anat.

Sempre et tindrem present.

Sempre t’estimarem.

Infinitament.

Sempre més.

Anuncis

2 Respostes to “Una petjada que se’n va”

  1. […] Una petjada que se’n va […]

  2. M’agrada mot aquest poema. A voltes la vida, la mort, ens porta cops inesperats que et deixen orfe i que són difícils de superar. Però després de l’impacte inicial, sempre, els i les que se’n van i que estimem, tenen un raconet al nostre cor i viuen amb nosaltres en tots els moments de la nostra existència, i venen i van… i ens segueixen aportant, o millor donant, calidesa, equilibri i paciència, en els moments que més ho necessitem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: