Una petjada que se’n va

Una decisió en comptes d’una altra.

Un camí equivocat.

Un no poder tornar enrere, merda.

Tot s’ha acabat.

I ara què?

Ploro?

Crido?

M’estiro dels cabells?

La impotència se’m menja el cervell.

No puc fer-hi res…

Si hagués tancat bé la porta…

Si no me n’hagués anat a aquella hora…

Si… i si no…

Mort.

No pot ser!

Quina mala sort.

Quina pena i quin dolor.

I tu te’n vas i ens deixes sols.

Deixes els pares en profund dol.

He pressentit el teu darrer alè.

No ho volia veure.

Em semblaves etern.

Em costa de creure.

Ja no hi haurà mai més un fins ara.

Te n’has anat de sobte, sense avisar.

Amb un minut de diferència, tot ara és diferent.

Em sento culpable, ben bé no sé què t’ha passat.

Tot ha anat tan ràpid, què em costa reflexionar.

Tan se val el com, el què no es pot canviar.

Un bon amic, en Milú, se n’ha anat.

Sempre et tindrem present.

Sempre t’estimarem.

Infinitament.

Sempre més.