TORNA SEMPRE

 

 

No sé què sóc quan se t’enduen, filla.
L’horitzó mor amb les teves passes petites.
I quedo buida, en silenci intrínsec.
Més enllà del dolor, arriba el vertigen.
La por a l’absència de la teva companyia.
Omples els meus dies, segon a segon.
Amb rialles innocents, blanques i pures.

I tot esdevé de color quan retornes.
El miracle dels teus ulls m’estova.
I ploro d’alegria i de pena, tot plegat.
Al teu costat, el meu bagatge té sentit.
Els parèntesis solitaris es tornen infinits.
La teva presència esmicola les grises cendres,
que recorden un passat passat, que no tendre.

I obro el meu cos, el meu cor, els braços
per acollir-te de nou amb grans llaços
que tornaran a desfer-se quan toqui.

T’esperaré, espera eterna, a que tornis.