Sota terra

El patiment esguerra cada tros del seu ser, recorre de dalt a baix tot el seu cos nu de pell, tatua cada vivència al seu cervell i la paralitza en el no-res. Una taladradora forada totes les neurones capgirades. La seva ànima és ara un conglomerat d’engrunes esmicolades. Un encongiment de l’essència empetiteix la seva visió de si mateixa. Els seus ulls ploren llàgrimes brutes, putrefactes i contaminades. I asseguda a sota terra, purga cada record feridor, obre els seus pulmons i aspira un fil prim d’oxigen que fa que se senti per moments alliberada de tanta pressió. Però tot és un joc de màgia: ara hi és, ara no hi és.

Un, dos, tres, pica la paret. I la paret sense moure’s es converteix en un mirall sense imatge. Buit, ben buit. Els miratges ja no són res, s’esfumaren sense dir res. Els acomiadaments donaren la benvinguda a un nou viatge que comença amb un túnel. Un túnel fosc i humit, un túnel solitari i ple de gent, que amb un destí arrencat de les seves mans, corren sense rumb, perduts en el surrealisme, una realitat enterrada sota terra.

I com un cuc llefiscós s’arrossega demanant clemència, amb la mà esquerra alçada, parant la palma pidolaire. Només una aturada en el temps, pot salvar-la del sofriment. Un moment congelat en què tot l’entorn no insisteixi en esgarrapar-li el cor. Un cor que batega lentament, cada cop més a poc a poc, cansat i sense forces, avorrit de la mateixa història i deixant enrere un rastre de sang. Sense ferro a les venes, desperta i veu que no sap res. I se n’adona que mai no sabrà res, perquè els coneixements acaben sent obsolets.