Recordant-me

Pam. Amb un pam de nas em quedo després d’una tancada de porta als nassos. Giro cua, amb la cua entre les cames. El cap baix i les mans a les butxaques d’aquells pantalons texans estripats, amb les vores rosegades per la fricció amb el terra. Arrossegant ara l’ànima, reculo cap endavant cercant una altra porta que no se’m pugui tancar mai. Només en trobo una: la meva. Una porta incondicional, una porta ferma i transparent, una porta segura i que no grinyola, sempre disposada a obrir-se a mi.

Llavors és quan truco a la porta i entro endins. Trobo la pau amb qui realment em comprèn, jo mateixa. Fujo de la companyia per trobar un bot salvavides que duu a proa escrita la paraula soledat. És allà que sento la calma tot i la tempesta que m’acorrala. Però sempre hi ha un far que il·lumina el camí a seguir, un far de collita pròpia, un far que he construït amb els anys, maó a maó, a cada pas, a cada error, a cada brot d’experiència.

Nua vaig néixer i cada dia, amb el pas del temps, em despullo lentament de tots els draps superficials i prescindibles. El fred només el puc trobar en els cors aliens. El meu batega cada cop amb més força i pren consciència que encuirassat pot mantenir viva la calidesa d’aquella llar de foc que alimenta l’amor propi i la independència emocional. Total, els dies de la vida es poden comptar amb una sola mà. No calen mals de caps per allò que no val la pena.

Una porta tancada no és més que una mostra d’una realitat vestida de veritat. Cal donar les gràcies, doncs, a totes les portes tancades, a totes les censures obligades, a tots els atzucacs reconeguts a la vista, a totes aquelles oportunitats que mai ho havien estat.

Les falses il·lusions són miratges de les nostres pròpies necessitats que ens enganyen i ens fan errar el camí a seguir cap a una Ítaca que mai ha existit. Són somnis il·lusos que endevinen allò que mai no passarà. Són utopies que encenen mentides en l’esperança d’aquells que mantenen viva una flama que sempre ha estat inerta.

I ara amb el cap ben alt, amb la consciència ben neta, amb l’essència perenne i  amb la seguretat de saber quin és el meu camí, diferent de tots els altres, començo a enfilar cap a mi, a trobar allò que em vaig deixar perdre per culpa d’aquella generositat que m’ha vingut de mena i m’ha fet estimar més als demés que a mi mateixa.

Després d’oblidar-me de mi, la porta tancada m’ha fet veure que jo sóc el més important. La resta només em fa aprendre a conèixer més l’entorn, a seguir sent la mateixa i a estimar-me cada cop més.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: