Ulls d’esperança


A corre-cuita fugia del passat, de les estones que em turmentaven, de les persones que m’empaitaven, de les veus inconscients que criticaven allò que anhelaven. Corria i corria, mirant enrere angoixada, al mateix temps que ensopegava amb les branques d’aquell bosc atapeït d’arbres. Un bosc verge, sense camins, sense dreceres, salvatge i sense regles. Amb les butxaques buides, sense brúixola ni rellotge, corria sense rumb, amb la incertesa de no saber cap a on em dirigia. L’important era escapar del forat, que atrapada m’havia tingut tants anys. I ara, la foscor s’havia convertit en ombra i amb un cop de llum, podria convertir-se en claror. Tot era esperança, verda esperança. Aquell bosc separava els dos mons. Una frontera en trànsit…

Les bardisses esgarrapaven la meva pell fina, com un gatet entremaliat que jugava amb un cabdell de llana -el meu destí, aquell camí invisible que tots caminem dia a dia-. I esgotada de tant córrer, amb prou feines podia aspirar l’aire impur d’aquell manyac d’arbres. El meu cor bategava sang a tota hòstia, sense cap control de la direcció ni del sentit. El meu cos calent es va aturar, al mateix temps que recolzava un braç sobre un d’aquells arbres. No podia pas córrer més. Tenia la cara roja i amb un cop de falç, deixant el martell enrere, vaig començar a construir clarianes, a netejar camps, a fer del meu pas una drecera. Un nou rumb treia el nas…

I en aquell trànsit de la foscor a la claror, vaig topar amb un bruixot d’ulls verds, un cor latent, una ànima transparent, una llum que il·luminava el sentit. La pau que desprenia va calmar la meva angoixa de sobte. I amb el pas ferm, estimant amb la mirada, sense paraules, vaig posar els peus del cor i de la ment a terra, sense lament, guaitant el cel, destriant tot allò que valia la pena. Una esperança amb visió verda…

Una aturada en sec fou una manera més de començar de nou una nova era. Ara ja no calia córrer. Jauria sobre la pinassa respirant l’oasi intemporal per a gaudir del descans. Descans que resetejaria aquella informació virosa que havia infectat la memòria, d’un passat obscur que només feia nosa. I un cop neta de tot, emprendria el vol caminant poc a poc, sense pressa, perquè res no esperava i tot m’acompanyava.


7 Respostes to “Ulls d’esperança”

  1. Collons Carolina…… M’agrada molt!!!! Seria la hostia escoltar-ho de la teva veu!!!!!! Tot arrivara. No????v

  2. fantàstic carolina… felicitats !!!…això està molt bé !!!… ;)))

  3. L’espiral és la gran expressió de totes les coses que ens passen a la vida. Potser uns el mirem des d’una banda, altres des de l’altra; hi ha qui fins i tot el pot mirar des de les dues. I quan hi ha moments que tot sembla anar malament, enfosquir-se en diem nosaltres, veiem el gran embut que acaba amb un punt al final de tot, imperceptible, concret, sense espai, presó dels nostres pensaments. I de sobte, potser després de córrer molt, qui sap si cansats de veure tants cercles que es van tancant al nostre entorn, alguna cosa ens fa aturar enmig del bosc. I llavors veiem que no hi ha cap embut, que l’espiral és l’expressió de tot el que ens passa al voltant; perquè va fent cercles, perquè n’hi ha de més grans i de més petits, perquè implica moviment. I si quan estem arrepenjats al tronc, respirem a fons i som capaços de mirar a banda i banda, només veiem la mateixa vida que ens volta, que parteix de nosaltres mateixos, potser del nostre cor, fins i tot potser del nostre sistema nerviós, tant se val, però parteix de nosaltres i s’esplaia, com una espiral, que s’eixampla cada vegada més, obert al mon, ampliat fins a l’horitzó, el que les egipcis de fa cinc-mil anys van anomenar la “porta del cel”; la linia fina, gairebé imperceptible, darrera de la que surt i es posa el sol, I llavors, ja tot és vida, ja no hi ha embuts, i si les voltes, que segueixen essent-hi, ens rodegen és, no ho dubtem, per impulsar-nos cap allà on els sentits ens menin. Perquè és quan començarem a viure, i entendrem aquesta espiral, la gran expressió de totes les coses.

    • buffff… connexió dins l’espiral del bosc que ja no és fosc? hehehe I “la porta del cel”, oberta de bat a bat, ens espera… però no hi ha pressa, cap ni una.

  4. Quasi bé totes i/o tots ens hem trobat embolicats a boscos plens de branques que ens esgarrapen i ens aturen, que no ens deixen escapar de que ens envolta, i nosaltres, cada vegada més cansats, ens deixem portar pel devenir de l’angoixa.
    Per sort, sempre apareix una mirada, unes paraules, un somriure, que ens envolta i ens empeny cap el futur.
    Preciós Caruuuulina !!!!!

  5. Quan aconsegueixes sortir del forat, sortir del bosc i jeure a la pinassa respirant,,, penses realment val la pena viure la vida i gaudir-la!!!
    moltes gràcies carolina per tot el què escrius, val la pena llegir una miqueta cada dia!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: