Ulls d’esperança

A corre-cuita fugia del passat, de les estones que em turmentaven, de les persones que m’empaitaven, de les veus inconscients que criticaven allò que anhelaven. Corria i corria, mirant enrere angoixada, al mateix temps que ensopegava amb les branques d’aquell bosc atapeït d’arbres. Un bosc verge, sense camins, sense dreceres, salvatge i sense regles. Amb les butxaques buides, sense brúixola ni rellotge, corria sense rumb, amb la incertesa de no saber cap a on em dirigia. L’important era escapar del forat, que atrapada m’havia tingut tants anys. I ara, la foscor s’havia convertit en ombra i amb un cop de llum, podria convertir-se en claror. Tot era esperança, verda esperança. Aquell bosc separava els dos mons. Una frontera en trànsit…

Les bardisses esgarrapaven la meva pell fina, com un gatet entremaliat que jugava amb un cabdell de llana -el meu destí, aquell camí invisible que tots caminem dia a dia-. I esgotada de tant córrer, amb prou feines podia aspirar l’aire impur d’aquell manyac d’arbres. El meu cor bategava sang a tota hòstia, sense cap control de la direcció ni del sentit. El meu cos calent es va aturar, al mateix temps que recolzava un braç sobre un d’aquells arbres. No podia pas córrer més. Tenia la cara roja i amb un cop de falç, deixant el martell enrere, vaig començar a construir clarianes, a netejar camps, a fer del meu pas una drecera. Un nou rumb treia el nas…

I en aquell trànsit de la foscor a la claror, vaig topar amb un bruixot d’ulls verds, un cor latent, una ànima transparent, una llum que il·luminava el sentit. La pau que desprenia va calmar la meva angoixa de sobte. I amb el pas ferm, estimant amb la mirada, sense paraules, vaig posar els peus del cor i de la ment a terra, sense lament, guaitant el cel, destriant tot allò que valia la pena. Una esperança amb visió verda…

Una aturada en sec fou una manera més de començar de nou una nova era. Ara ja no calia córrer. Jauria sobre la pinassa respirant l’oasi intemporal per a gaudir del descans. Descans que resetejaria aquella informació virosa que havia infectat la memòria, d’un passat obscur que només feia nosa. I un cop neta de tot, emprendria el vol caminant poc a poc, sense pressa, perquè res no esperava i tot m’acompanyava.