L’àmfora de la utopia

 

Una rotllana abraça el nostre cor,
més enllà de tots els turons.
A la sorra, units a mans,
somiant tots plegats,
en un món millor,

que vola tot sol,
cercant només l’amor,
saltant lliure de flor en flor,
com una papallona de colors,
que no para quieta i està en tot.
Tota l’estona, gaudint del mar fosc.
I és que sento que hi formo part de tot.
I només sóc un gra d’arena a terra ferma,
que espera impacient el vent de ponent,
per poder viatjar allà on no hi hagi cap dol.

Ni per les mancances ni per les abstraccions.
Ni per les penes ni pel consol ni per la mort.
Ni per les desgràcies ni per les absències.
Només un indret on restar en pau tot sol.

Sense petons ni de desig ni de tendresa.
Sense crits ni d’alegria ni de tristesa.
Sense el temps comptat i facturat.

Més enllà de la individualitat.
Més enllà del egoisme globalitzat.
Més enllà del capital estandarditzat.

Un indret lliure sense cap forat on fotre-hi el cap.