Esclavitud verge

Autores: Laia Muntadas i Carolina Ibac

Ets brisa tèbia i mar.
Sóc ona salvatge i tempesta.
Tempesta que s’esquerda, doncs,
esquerdes que trenquen l’horitzó,
tacat de la llum fosca d’un sol esborrat.

Només quan tanco els ulls, veig la llum,
que m’esquinça l’ànima amb dolçor
i m’enlaira d’amunt cap abaix.

(un bell vals amb la tendresa
un vell ball ancestral)

Em fonc en espiral i em redescobreixo en els teus braços.
La bava del cargol ens enreda amb dos grans llaços.
Sóc una nina de joguina quan em cargolo amb el teu cos,
Mentre la meva llengua recorre la teva pell, em trenco poc a poc.

En la infinitud del no-res o del tot, sóc tota teva.
Perdo el meu jo en els teus petons , esclavitud verge.
Les teves mans m’acaronen i ploro de joia
l’orgasme del sisè sentit em fa parar boja

Em bressolo en la teva pell de mel calenta.
Sense trucar, obres la porta i m’entres.
Confonc les dues pells foses (tu ets jo, jo sóc tu).
Som un canelobre amb dues flames enceses.

Anuncis

Una resposta to “Esclavitud verge”

  1. “Només quan tanco els ulls veig llum”…, de la mateixa manera que el poeta Foix només hi veia clar quan dormia. Tanquem la mirada a l’exterior, com refugi a les nostres debilitats. Amargor d’estones de recança, i rebrot de les il.lusions si unes onades suas acaronen la sorra, trencant-nos, lentament, a poc a poc; retornant-nos l’alè d’una felicitat estroncada per la incompatibilitat d’alquimistes destralers. La brisa amanyaga sempre les restes de la tempesta, i el balanceig de les onades escalfa, com la pell, inesperadament, en el precís moment que podia apagar-se l’última flama de vitalitat. res no espera ningú, i tothom vol que res l’atrapi, només ens escarrassem en una recerca constant del contrapunt, de la persona o la sensació, que compensi les nostres necessitats. I els sentits sempre responen. En forma d’onada, com una baferada de plaer, o com una ànima tèbia que s’entrega, perquè encara hi ha altruïsme, a l’èxtasi de les pells recargolades entre sí. La mateixa essència, un rampell diferent. Brisa i tempesta. L’eterna dualitat dels sentiments…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: