Esclavitud verge

Autores: Laia Muntadas i Carolina Ibac

Ets brisa tèbia i mar.
Sóc ona salvatge i tempesta.
Tempesta que s’esquerda, doncs,
esquerdes que trenquen l’horitzó,
tacat de la llum fosca d’un sol esborrat.

Només quan tanco els ulls, veig la llum,
que m’esquinça l’ànima amb dolçor
i m’enlaira d’amunt cap abaix.

(un bell vals amb la tendresa
un vell ball ancestral)

Em fonc en espiral i em redescobreixo en els teus braços.
La bava del cargol ens enreda amb dos grans llaços.
Sóc una nina de joguina quan em cargolo amb el teu cos,
Mentre la meva llengua recorre la teva pell, em trenco poc a poc.

En la infinitud del no-res o del tot, sóc tota teva.
Perdo el meu jo en els teus petons , esclavitud verge.
Les teves mans m’acaronen i ploro de joia
l’orgasme del sisè sentit em fa parar boja

Em bressolo en la teva pell de mel calenta.
Sense trucar, obres la porta i m’entres.
Confonc les dues pells foses (tu ets jo, jo sóc tu).
Som un canelobre amb dues flames enceses.