2. Se m’apaga la llum

La tristesa m’embolcalla al veure que se m’apaga la llum lentament. Les ombres dibuixen cossos abstractes en les parets de la meva cova. He perdut la força, he perdut l’empenta, he perdut la fe en la utopia i en la millora de les coses.

No sóc ningú, se m’apaga la llum. I em tornaré com un autòmata que no sent. I fugiré de l’amor i donaré la raó. I després de tot, callaré, callaré per sempre més, perquè les meves paraules no són res.

Has guanyat la partida, t’has endut la meva vida. I ara ja no té sentit res. Ja no vull  lluitar més. Llanço la tovallola, la trepitjo i salto com una boja sobre d’ella, insultant-la, dient-li: malparida sies!

I un cop entregada a la rendició, tanco els ulls i ploro. Les llàgrimes es tornen pluja, la pluja tempesta, i la tempesta un sisme submarí. I somnio ser una sirena, i nedar per les profunditats amagant-me de les persones. Un underground d’aigua salada que em protegeixi d’aquells que tard o d’hora m’abandonen.

Se m’apaga la llum, perquè les llàgrimes de mar salada apaguen el foc.