Silenci que fa camí

Un cop trobats al mateix camí, ens agafem de les mans i compartim cada moment, cada sospir, cada empenta, cada aturada. I és quan ensopeguem amb un banc de fusta, estratègicament col•locat a la banda esquerra del camí. Seiem, tots dos alhora, amb una mateixa mirada creuada. I et parlo. I m’escoltes. Et noto absent, cansat de les mateixes paraules, que potser repetides cerquen una mateixa resposta.

I deixo la cullera per quan hi hagi sopa. I deixo la forquilla per quan hi hagi carn. El ganivet pel quan hi hagi pernil salat. Un àpat posposat a un moment futur que no acaba d’arribar mai, perquè no hi ha fam. Estem a dieta, un règim que ens estableix regles, limitacions i senyals de prohibit el pas, per arribar a funcionar amb normalitat. I el silenci dicta sentència. Els ulls esquiven mirades, que fugisseres i covards cerquen d’altres. Un caçapapallones tot ple de forats s’alça com un estendard que lluny de copsar l’essència, ben bé la mata. Assassí impune d’un amor que lluita per sobreviure, amb un sol clam de tendresa.

I reprenem el camí en silenci, ja no prens la meva mà. Paral•lels, seguim un mateix camí. Jo amb l’esperança de que t’acostis a mi. Tu amb l’esperança de que em deixi fluir.

Només et demano una sola cosa, que em mimis amb tots els sentis, que em llepis l’ànima, que acaronis la meva pena, que sentis el batec d’un cor maleït, que només cerca allò que només li negues.