La idea de connexió necessària

David Hume – Investigació sobre el coneixement humà, Secció VII, part I, part II (Alianza, Madrid 1994, 8a ed., p. 91, 99-100).

Quan mirem els objectes externs en el nostre entorn i examinem l’acció de la causes, mai som capaços de descobrir d’una sola vegada poder o connexió necessària alguns, cap qualitat que lligui l’efecte a la causa i faci a un conseqüència indefectible de l’altra. Només trobem que, de fet, l’un segueix realment a l’altra. A l’impuls d’una bola de billar acompanya el moviment de la segona. Això és tot el que apareix als sentits externs. La ment no té sentiment o impressió interna alguna d’aquesta successió d’objectes. Per consegüent, en qualsevol cas determinat de causa i efecte, no hi ha res a pugui suggerir la idea de poder o connexió necessària. […]

Sembla llavors que aquesta idea de connexió necessària entre successos sorgeix del fet que es donen diversos casos semblants de constant conjunció dels esmentats successos. Aquesta idea no pot ser suggerida per un només d’aquests casos examinats des de totes les posicions i perspectives possibles. Però en una sèrie de casos no hi ha res diferent de qualsevol dels casos individuals que se suposen exactament iguals, tret que, després de la repetició de casos semblants, la ment és conduïda per hàbit a tenir l’expectativa, en aparèixer un succés, del seu acompanyant usual, i a creure que existirà. Per tant, aquesta connexió que sentim a la ment, aquesta transició de la representació d’un objecte al seu acompanyant habitual, és el sentiment o impressió a partir del qual formem la idea de poder o de connexió necessària. No hi ha més en aquesta qüestió. Examini’s l’afer des de qualsevol perspectiva. Mai trobarem un altre origen per a aquesta idea. Aquesta és l’única diferència entre un cas, del que mai podrem rebre la idea de connexió, i diversos casos semblants que la suggereixen. La primera vegada que un home va veure la comunicació de moviments per mitjà de l’impuls, per exemple, com en el xoc de dues boles de billar, no va poder declarar que un esdeveniment estava connectat amb l’altre, sinó tan sols conjuntat amb ell. Després d’haver observat diversos casos de la mateixa índole els declara connectats (conexionats) . Quin canvi ha ocorregut per donar lloc a aquesta nova idea de connexió? Exclusivament que ara sent que aquests esdeveniments estan connectats en la seva aparició de l’altre. Per tant, quan diem que un objecte està connectat amb un altre, només volem dir que han adquirit una connexió en el nostre pensament imaginació i fàcilment pot predir l’existència de l’un per la i originen aquesta inferència per la qual cadascú es converteix en prova de l’altre, conclusió quelcom extraordinària, però que sembla estar fundada amb suficient evidència.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: