3. El segell dels nostres llavis

 

Dos cors units fortuïtament estaven condemnats a estimar-se en silenci. Un silenci que assassinava la llibertat i feia del seu amor una petita garjola. I a través d’aquells quatre barrots la llum entrava a la gàbia. Rajos de llum que il·luminaven les seves ànimes, que donaven, per fi, sentit a les seves vides, encara que només fos en pensament i paraules.

El primer petó. Suau i tendre, profund i intens, passional i pur, ple de sentiment i emoció, que feia tremolar cada minúscula part dels seus cossos. Per fi… després d’haver somniat tants cops amb aquell moment, els dos pogueren descordar la cremallera del seu amor i erecte havia penetrat dins dels seus cors, que bategaven al mateix compàs amb força.

Llibertat momentània.
Mirades nues.
Carícies amagades.
Dolçor bruna,
en aquell vespre
sota un cel de foscor,
amb un sempre
tatuat sense por.

Paraules embolicades
amb sons punyents.
Il·lusions fetes realitat.
Instants eterns
fets d’ocells de paper.

Un vol construït de futur,
Un camí emprès amb batecs,
Un rellotge de sorra
amb agulles sense hores.

Un desig contingut,
Una felicitat envoltada
d’abraçades,
fent un raser
ple de caliu
a la vora d’una llar de foc
que crema lentament
un dibuix d’un cor.

Dos cors rogents
immortals i eterns

 

 

 

 

 

 


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: