Un camí espera el somni

Una lluita s’acaba…
ja l’hem perduda…
Una lluita comença…
i abans de començar-la
ja l’hem guanyada.

El vers darrer,
ara el primer,
augura un camí
d’amistat a l’infinit.

El vers darrer,
ara el primer,
jeu al carrer,
de la dolça mel.
i una pasta de te,
amagant un poema secret.

La llum ara no és rosa.
La llum ara és ben groga.
i passem passa a passa pel passat,
sota la lluna que ens mira expectant.

La lluna i el sol s’estimen
i lliures viuen diferents vides.
Ja no s’han de donar explicacions.
La confiança plena omple el seu món.

Els estels com mai ens il·luminen.
Les nimfes ja no s’amaguen i riuen.
Les fades s’enlairen cap al cel.
I el mar ja no és blau, és ben verd.

Els marges ara són llibertat.
La soledat ja no roman sola.
Els punts mitjos ara són extrems.
La pluja és un gota a gota.

I cerques voltant arreu,
mirant-te sense dir-te adéu,
arrupida en el meu cau
jo no trobo ni cerco cap clau.

La meva mirada es perd en la pena,
d’haver trobat una ànima feble,
que juga de pol a pol,
sense trobar cap consol.

La poesia uneix les paraules,
meves i teves, sempre.
això és el què ens queda,
escrivint-nos sota la taula.

Les raons reclamen la pau
tatuada a la nostra esperança.
La decisió és molt sana
No ha estat cap joc de daus.

Un ramat de xais no és mort.
Escolta com batega el seu cor.
No vols ser com ells.
Però jo penso que ho ets.

L’estiu ens llançarà el sol.
Una nova era sense dol.
Hi haurà molts més mots.
Hi haurà sempre raons.

Aquest darrer vers
inicia els silencis parlats
que sentiré a partir d’ara
perquè ja no s’amagaran pas.
La transparència guiarà el nostre pas.

Ets una molt bona troballa, amic meu 😉

* * *

Poema inspirat i com a resposta a un poema d’en Daniel Ferrer Esteban:

Vers darrer: Entre comiat i trobada, versarem, estimant-nos