Un món de formigues

Aquella era una formiga que treballava dia a dia, omplint la pica. De sol a dol, feia del dol una forma de sacrifici i del consol una visió per a construir un nou dia, que seguia a un altre, i aquest a un altre més, convertint la seva vida en una successió de dies presents que descansaven en pau en el passat i es projectaven en el futur amb un somni a llarg termini. No veia pas la mort, ni qüestionava que algun dia tot s’acabaria. Ella, fidel a la seva essència obrera, mantenia la flama de l’esforç i la perseverança. Sense baixes per malalties ni descansos vacacionals, fixava la seva mirada blava a cada fita, a cada sospita que tenia de fer del pervenir un indret més ordenat. “Perquè tot es millorable”, es deia a si mateixa cada matí quan es llevava. Ben conscient de la perillositat d’altres espècies rapinyaires, guardava els seus fruits amb gelosia sota una catifa de valors humans, en què tot es compartia de manera bidireccional. No confiava en els xerraires ni amb aquells que diplomàticament fugien de les implicacions per millorar l’entorn. Sabia que el treball compartit, lluny de ser un càstig dels déus, era un mitjà per trobar el benestar comú.

Només era una formiga insignificant però sabia que amb la unió de totes les formigues insignificants podia arribar a fer del formiguer un indret digne per viure-hi, sense jerarquies ni verticalitats de vertigen, sense avarícies ni egoismes, sense competitivitat ni egocentrismes, sense cap més intenció que viure en harmonia.