Soterrats al terrat

L’excedència emmagatzemada en una vella presó toràcica feta de vent i pluja d’un sol múscul, que batega a un ritme frenètic i estrèpit, resta malbaratada en una ignorància feta de marbre, blanc com els núvols sense llàgrimes. Sura l’angoixa, pesant com les cadenes lligades a un cadàver llençat al mar, sobre les ones d’aquella tempesta que comprimeix un sol gest que mai no arriba.

Dins del canut no duc monedes, només aire fet de petons i abraçades, que esguarden l’arribada de la teva mirada, impacients i expectants, i que et penso regalar. El cavall no té dentadura, li manca el rostre i el bust. És un híbrid que busca raons a mitges i de tant en tant s’empipa, visceralment.

Sota la superfície gratada insistentment, trobo un instant etern i vertader que fuig dels meus dits com aigua escorredissa i transparent. I persistent, faig d’un nou intent una nou pas per arribar a tu, per a reduir la distància que hi ha entre la teva i la meva ànima. Despullo les paraules de sentit per a sentir cada mirada teva amb un nou llenguatge, que acaroni la meva pell de dalt a baix, que perfili una nova dimensió sensorial .

És un llarg camí el que visualitzo des de la distància. Des de l’horitzó partiré i caminaré endins i enrere per trobar-te i per trobar-me. Nedaré per la saliva del teu rastre i em capbussaré en mil petons que són només en potència, dins el somni humit de cada nit.

Faré de la meva impaciència, un paper rebregat llençat a terra, amb l’esperança que un dia el recullis i llegeixis encuriosit les meves paraules suïcidades, allò que no em vaig atrevir mai a dir-te, amb l’esperança de que algun dia preguntaries.

I pregunto constantment, addicta a la informació xifrada, amagada, ensorrada sota terra. És el teu submón que m’interessa, que m’atrau amb una força irresistible, empenyent-me cap a tu sense pressa, però directe. Una línia recta que ens uneix amb una fletxa que un dia vàrem prendre a Cupido i que des d’aleshores cerca.

Ens mantindrem soterrats al terrat, prop de la taulada on, enfilat, el gat de les entranyes miola paraules estranyes posant fil a l’agulla, maquillant un nou destí.


Una resposta to “Soterrats al terrat”

  1. Era inevitable la meva intromissió, curiosa, engrescada per la paraula que vaig descobrir que podia definir alguna de les coses que pugui escriure. Tan se val si és anglicisme o de comarques, és un mot que ja recorre totes les contrades d’arreu, per definir allò que tenim de més valuós, la nostra pròpia essència com a éssers humans. Però no siguem vanitosos en voler ser protagonistes de cap descoberta, l'”underground” és un producte de la naturalesa, de la pròpia vida, de la quotidianitat més banal i més interior de cada un dels components d’aquest planeta. L’home i la dona viuen, ara per ara, de cara a l’exterior, amb pell coberta d’una cuirassa resistent, a prova de cops de dolor i de sentiments esbiaxats. Només les entranyes, els racons més íntims dels nostres pensaments, romanen esquerps a l’exterior, amb la por de ser trossejats a cops de destral esbojarrada. I com que som porucs, resguardem els racons. I com que som covards, som capaços de no deixar que mai ningú arribi a trobar-los, gelosos com som de la nmostra intimitat personal. Però res no s’escapa a la simplicitat dels fets que han de ser com van succeïnt, sense pressa i sense tenir present la nostra voluntat. No podem defugir una realitat que, tot i somiar constantment, és la part més interna de cada un de nosaltres. Sota la cuirassa hi ha la vida, com la molsa que amanyaga les roques, com les branques que dansen, dins les capçades altives dels faigs, o com les picades d’ullet que ens fa la lluna quan se sent observada. Els racons són foscos i humits, però perquè necessiten ser-ho, no pas perquè volguem nosaltres; i només en la mesura que un petit taig de llum els arribi a acaronar un sol instant, podrem començar a sentir-nos lliures de nosaltres mateixos. La llibertat no està fora, de cara a les altres mirades, sinó al nostre interior, quan hem omplert cada un dels espais de vida, de l’essència de la vida, de boira, de pluja, de sol o de ventades que bufen suau per treure la pols acumulada. El temps, si és que hi ha temps que ho mesuri, facilita la descoberta; i aquests espais reduïts, que romanem reclosos en la foscor trista d’una insatisfacció grisenca, passaran a ser espurnes de foc revifat per les bufades de vida, la vida que a voltes ens neguem nosaltres mateixos, la que ens pertoca compartir amb el nostre entorn i que, massa sovint ens capfiquem en estancar. La profunditat és un espai i no és la negació de la llibertat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: