Res és més senzill

Sense viure no estimem.
Sense somniar no vivim.
Sense peus no caminem.
Res és més senzill.

Volant sense ales pel sòl
cap avall, més endavant.
Aturada entre vers i vers
sent lliures, tant se val.

Al dors, al revés,
al dret i a través,
darrera i davant,
amunt i avall.

Fugim de tot.
Caiem en el res.
La mar ben coent,
les ones ardents,
els rems candents,
el bot latent
i tu, atent.

Glup, glup.
M’enfonso sense tu.
Et veig des del mur.
La mar se m’enduu.

Et compliques la complicada vida.
Ets complicat i compliques el dia.
Es fan trobades secretes a la vila.
Són pertorbacions de la ment a la via.

La lluna, testimoni de tot,
plora pel cel que cerca allò,
que no trobarà mai perquè no és,
que mai serà perquè no existeix.

Uns copets a l’esquena no són prou,
ni amargar-se a la panxa del bou,
ni alimentar-se amb una mica de brou,
quan et trobes atrapada dins els pou.

Cansada de profecies repetides,
camino com un gos perdut,
sóc sense mentides,
allò que no pot amagar el fum.

La transparència recargolada
de la meva essència no trobada,
les incomprensions l’amaguen,
i jo l’emmudeixo, ben esclava.

Seguirem endavant amb les nostres penes.
Seguirem endavant tot i les hòsties.
Seguirem endavant amb els nostres somnis.
Seguirem endavant tot i les mosques.