La papallona vola dolça

Les àligues sobrevolen tranquil•les les esferes pensants.
Elles planegen mentre ningú s’assabenta del seu pla.
Tots caminen per terra ferma, amb el cap ben baix.
Amb les presses de les passes ràpides vinc i vaig.
Els reptes designen el camí i enllà tot és difós.
Són cel•les buides de segons intemporals.
Són espermes morts després de l’O dos.
Són espelmes amb una flama feble.
Mirades tendres, meves, teves.
Les sortides són ara tancades.
Esperarem les bones noves.
La complicitat del temps,
de les errades fetes,
sense cap, ment.
Un a un, vivim tots els moments menjant-nos el temps poc a poc,
ràpidament, efervescentment, diabòlicament, inconscientment, immens.
Les acrobàcies obligades, inesperades, mal pensades, s’enreden sense avisar, toc a toc.
De tres en tres, saltem ben decidits, tots sense torn, amb un sol cop, a cop.
La densitat de la palla de l’esverament ens fa esclaus i ben vius en mort.
Tot, res té sentit.
Un oasi inexistent.
Ben embolicats estem.
Cerquem allò que no tenim.
Ambiciosos robots sols eterns.
Tenim allò que no cerquem enlloc.
Farem constantment el millor per ser.
La ignorància ens envolta de ben a prop.
Sota la branca del sol dolç, som ombra, fosca .
Seguint òrbites ovalades rodejant els estels atents.
Conducció induïda per la incertesa estudiada i assolida.
Atrets per la terra no caiem a l’univers, gravetat persistent.
Més enllà de les músiques romàntiques somniades i presents.
Trobem la nostra caverna quan la nit ens cau a sobre, sense mentides.