8. Obrint persianes

Obria les persianes poc a poc, deixant entreveure uns tímids raigs de llum. Les ombres platòniques anaven acaronant les idees i els objectes recobraven el seu color. La foscor moria poc a poc. I la nit deixava de ser nit per a convertir-se en un ball d’estrelles.

Les muntanyes russes quedaren enrere, i amb la vista fixada a l’horitzó i els peus arrelats a terra, encetava aquell amor que omple de calma els batecs de la seva ànima. Còmplice de les seves desgràcies, còmplice també de les seves alegries, deixava anar un t’estimo a cau d’orella, que entrava dins el seu cos i s’instal·lava al cor, per sempre.