Engrunes de tendresa

Quan has vist el món despullat de tots els valors;

quan les ànimes es mostren humanes i terrenals;

quan la ceguera de l’ambició i l’enveja ballen un vals;

quan t’envolten persones que van a la seva, sense cors;

… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan els carrers són plens de gent, ben muts;

quan els ruscos de la ciutat, plens de llum, se senten sols;

quan els veïns, desconeguts de molts anys, són ben lluny;

quan els botiguers són grans superfícies que cerquen el consum;

… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan passeges pels camins de la gentada i mires les cares, agres;

quan les salutacions ja no són cordialitats sinó un malbaratament de saliva;

quan les passes ja no són tranquil·les i el temps s’escapa a batzegades;

Quan les mirades ja no es creuen i mor la telepatia, ja no és viva;

… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan les notícies que reps són surrealistes, macabres, mentideres;

quan els safarejos ja no es fan tot rentant la roba sinó a l’alta societat;

quan les masses són controlades per l’electricitat, plenes de llum, so i virtualitat;

quan els xais ja no respiren perquè són robots que no pensen, sense vida eterna;

… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan parles a la gent, sembla que ho facis al vent i l’eco de la teva veu s’estén;

quan els moments de pausa són a les fàbriques i els cafès perden les seves tertúlies;

quan les xerrades ja no s’alimenten de diversitat i s’atipen d’un únic pensament;

Quan la pobresa, l’atur, la fam són cosa dels altres, no n’hem de fer res de les penúries;

… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan critiques el què no t’agrada, lliure d’expressar-te, et jutgen i t’assenyalen;

quan t’allunyes del capital, cerques la generositat i beneficis col·lectius, canvi radical;

quan et veus esclau del temps comprat per grans empreses, que no el ben paguen;

quan les corbates bigotudes poderoses seuen dretes veient el poble com a pèssim rival;

… agraeixo tenir-te al meu costat.

Quan la natura recorda que som en Patufet i el bou se’ns menja en qualsevol moment;

quan els beneïts amb la panxa plena són majoria democràtica, desbordats d’ignorància;

quan tot fa pudor a podrit i els polítics xerraires es dediquen a vomitar paraules ràncies;

quan les promeses són enganys i els enganys són promeses de la fam, futur i present;

… agraeixo tenir-te al meu costat.

L’oasi de la teva existència compensa qualsevol impotència, dolor, decepció,

La màgia dels teus sentits m’ajuden a oblidar la desgràcia del món, de l’entorn.

La tendresa pura clavada a les nostres ànimes per sempre esborra el malson.

L’optimisme del teu somriure, net i blanc, contagia el meu ànim, torrat al sol.

Les carícies dels teus dits recorren la columna de principi a fi, sense dol.

La música dels teus cabells presents i absents crida al destí, amagat sota la col.

I mentre plou i neva…

Els xàfecs no renten la merda…

Les vides arriben i se’n van…

L’amnèsia existencial ens enreda…

El caos -origen i bressol dels primers déus- se’m cruspeix sense avisar.

Però no em preocupa perquè et tinc al meu costat.

Som dos i tres, i quatre i cinc, potser.

Passa-ho, a veure si arribem a ser més.