Teoritzant el caos…

Es mirava aquell sistema, allà plantada, sota l’ombra d’un minúscul arbre. Des de la frontera, analitzava com interaccionaven aquells elements entre si. Era diferent el seu comportament individual en comparació al grupal. Cadascuna de les qualitats de cada element feien que el grup quedés integrat en un tot. Vet aquí la importància de cada una de les parts. Perquè només que una d’elles defallís, el sistema se’n ressentiria. Emergien propietats de la mà de l’entropia.

El dinamisme d’aquell sistema fugia d’una línia marcada pel temps. L’empenyia a evolucionar sense aturada. Era extremadament sensible a les condicions inicials del seu estat i qualsevol petit canvi esdevenia quelcom molt diferent al què s’hagués pogut esperar per l’experiència adquirida del passat.

I davant d’aquella complexitat, el seu cervell assenyalava amb el dit a l’aleatorietat. Però no, el comportament era determinista i ballava el joc de la caoticitat, que mantenia irregular l’evolució gràcies als petits canvis i grans conseqüències.

No era un miracle, no era un joc d’atzar, era pura ciència de causes i efectes, on qualsevol petit canvi pertorbaria la rutina, la constància i canviaria el sentit de la marxa.