Les parts del tot

El senyor del temps, un mac de les endevinalles temporals més que un amo i senyor, visualitzava, abans que passés, una gran tempesta que s’ho en duria tot. Un tot indiscriminat sense diferències entre les parts. La profecia estava dita, escrita i signada davant notari, però de res serviria. Les parts del tot eren incrèdules i desconfiades i amb els ulls cecs i la ignorància per bandera, decidiren no fer cas a aquell il·luminat profeta que pretenia ser un visionari.

Miraculosament, la tempesta arribà per sorpresa. Era una nit en què les parts del tot dormien i com si es tractés d’un malson del que no es poguessin despertar mai, començaren a ofegar-se entre un gran mar de llàgrimes. Semblava un càstig de déu, però déu fou la primera víctima de la tempesta. Un sacrifici que podia permetre’s amb una carta de resurrecció amagada sota la màniga. El culpable havia de ser per força un ésser supramundà que desconegut mai havia tret el nas.

Les parts del tot morien i la taxa de mortalitat era exponencial. Semblava ser una funció que tendia a l’infinit, però el tot estava limitat per les parts i aquestes eren finites. Un cop mortes del tot, la fi es va fer existència eterna.

Havia sobreviscut a la gran tempesta el senyor del temps amb el seu rellotge de sorra que ja no comptava ni segons, ni minuts, ni hores. Els dies buits de temps s’esfumaren amb un vent que s’escampava per la terra inerta i desolada.

Amb un sentiment de solitud sense marges i una sensació de tristesa absoluta i apàtica, començà a caminar pels dies buits de temps fins que topà amb l’atzar, l’ésser supramundà desconegut.

Aquest últim li explicà que cap il•luminat, per molta raó que tingués, podia controlar mai el temps, ni passat ni futur ni present.

L’última paraula la té sempre l’atzar i aquest és l’únic immortal. Després de la conversa, el senyor del temps es quedà sense dies, sense mesos, sense anys… I ara descansa en pau.