Sense treva
Sento un silenci absolut.
Els sentits desperten al fum i
l’animal poruc que duc al damunt.
Ensumo la meva por i estic a punt.
Miro al voltant controlant l’entorn.
L’alerta em fa sobreviure l’instant.
Res per aquí, res per allà …
Sembla un joc de màgia.
Però només descarto
Allò que fa em fa perillar.
No puc cometre cap risc.
La meva mà agafa l’esprai.
La meva ment freda es repeteix
una i altra volta, ben ferventment:
No respiris, dispara i surt corrent.
Respiro tranquil·la, res d’estrany.
Arribo a casa, ja lluny del parany.
Em tanco – ritual – amb clau i pany.
Un dia més a la meva vida, guanyat.
Convisc amb la por, ja és amiga meva.
Sé que serà la que m’ajudi a sospitar,
a no refiar-me’n, a estar ben alerta,
perquè la bèstia no dóna cap treva.
SOMNI TURQUESA 
La por acompanya constantment les accions, les condiciona i alerta dels perills de que aparegui el depredador impune pels desmans comesos. Ja forma part de la vida normal i s’ha instal.lat en la ment de manera que qualsevol decisió presa ha passat abans pel tamís de la por amiga. El depredador sota la pell de l’ovella espera que la seva impunitat sigui per sempre pero que vagi en compte no sigui que acabi pres de la seva pròpia violencia i hagi de reprimir allò que no hauria d’existir i que ell porta amb orgull per la indiderencia de la gent fins que aparegui el nou món el Somni turquesa i trastoqui les bases de la conformitat, l’alienació i la indiferencia dels nous individus plens, disosat a tot, amb valor i sense por a les comoditats ancestrals i acabin amb qualsevol tipus de conductes que sotmetin la llibertat personal o intelectual i amb els que les causen separant-los de por vida lluny de la gent fins que morin com els animals que son i deaparegui l’espècie i només visquin els fills del Somni Turquesa que seran personas diferents, lliures i sense conductes impropies d’un ser intel.lignt com és l’home. Haurà nascut el nou món, i la llibertat i la felicitat no seran paraules sino el regal guanyat lluitant a partir de que es prengui consciencia ise’n comprometin amb la revolució turquesa que acaba rscatant al món de la seva autodestrucció.
Per un nou món sense bèsties!!! Gràcies Sindi!
Una forta abraçada Carolina!
Realment es una situacio mol dramatica, hi han moltes clases de esclavitut, i aquesta la que et provoca la teva propia por,la que no et ve del exterior sino que et sur de dintre teo,que ancare que et tanquis am payn i clao segueix martiritzanta,aixo es esta morta en vida.
La bèstia no descansa i et vol tenir ben lligada, però no podrà, mai, les seves mans, els punys, la força física mai són res, mai són prou, morirà inevitablement, amb la seva pròpia por al clatell. Covard com és, té les de perdre i ho perdrà tot. Engarjolat es morirà de fàstic i la vida impossible, entre quatre parets.
Quan surti, si surt mai, veurà l’espatlla del món i serà afora, com ja ho és ara mateix, ella no creix, ell mai no creix, el seu univers és una fal·làcia i no té ni nom ni món, per molt que ho sembli per alguns i els documents que tingui dels altres.
Cava la seva pròpia tomba.
Desgraciat siguis, els crits i els llamps dels pells roges cavalcaran infinitament damunt la teva tomba, no deixant-te respirar cap dels teus dies, la nit eterna de l’ànima neta farà que tinguis malsons, la teva vida no té res a veure amb nosaltres, i el teu fum és ferm, bèstia imbècil.
Gràcies, una vegada més, Carolina, per fer-nos partícips d’aquesta lluita, que mai no acaba.
Felicitats per la teva valentia, lluny del conformisme tant arrelat
Et tòtem així ho proclama, figura mètrica ancestral.
real , totalment real Carolina !!! m´agrada com ho expreses , sens dubte ho comparteixo amb tú… valenta com poques , transparent i lluitant per la causa , això si que és un valor molt a tenir en compte , ja en son masses que callen per por !!!. una abraçada turquesa.
[…] Sense treva […]
Somni Turquesa said this on Abril 1, 2010 a 5:41 pm |
s’em cau l’ànima als peus quan veig que escrius això.
Massa bé l’has descrit, a la bèstia. Però massa por no té a veure amb ella, si no amb tu mateixa, el teu creixement personal.
L’esser humà va ser esclau de la seva por fins que es va decidir a anar de caçera. Ara son les bèsties, les que tenen por.
La por és companya……però, mai ha de ser la nostra guia.
Atticus Crow.