A l’altra banda del meu blues

Autor: Salvador Solé Sanjuan

Alguna gota de fe

s’escola pels solcs de l’ànima.

De l’altra banda del meu blues

la veu, encara fina,

malgrat nafres antigues,

perfecta, acordada.

A l’altra banda del meu blues

es retroben les ferides amb les cures

i els amics,

i els cabells de mantellina.

Tal vegada pressentíem

un pas silenciós, una arribada?

O jo, per ventura,

en altre temps apàtrida d’amor absolut,

fidel monarca de solitud,

com rei d’enlloc, que sóc, t’endevinava:

presència, fe, campana… so,

blues, gota, nafra,

llum, espina, abissal.

Laberint de cabells. Qui ho sap? Jo, jo ho sé.

Els cabells meus esbarriats sobre el teu nom?

Potser… En els teus llavis…? Tal vegada.

O els dits que em ressonen

i et recorden ja viscuda,

continuada, amant, immemorial.

Et diré, doncs,

que et llegeixo els ulls des de l’esquerda,

fins al final i a poc a poc

perquè els meus tinc ja esquerdats

i la llengua esmolada

de tant de blues!, de tanta fe!, de tantes guerres!, sons, arpes!

de més solitud,

de tants forats.

Dec de ser un no-res

al centre mateix del cercle estúpid,

d’aquest vell astrolabi-guitarra

llosc, metàl·lic,

i obtús!

que ja no mesura els astres,

ni la distància ni el pes.

Així, mentre la fe se m’escola pels solcs de l’ànima,

què hi faig, a l’altra banda?,

al centre sòlid, sòrdid… del meu blues?

Ah! No hi faig res..!.