18. Desitjos tòxics

Et vaig veure sota l’escorça del meu cor. Allà plantat sense cara ni ulls, un ésser anònim sense cos. L’addicció a les emocions correspostes em dugué a cercar-te un cos i un nom. Una etiqueta que et portés a la realitat i em permetés tocar-te, besar-te, estimar-te. El caprici era un parany en què la mentida es vestia de veritat.

I vaig jugar a ser déu, sense ser-ho. I vares ser un Frankenstein fet a la meva mida, un prototip que trencaria el motllo, una criatura artificial que només existia en la meva ment, en aquell racó seu en què es couen els desitjos.

Imaginant-te, inventant-te, creant-te… Tot plegat fou una gran pèrdua de temps d’un déu de pa sucat amb oli que precisament no era etern. El temps li anava en contra. Tempus fugit.

La decepció en els resultats inesperadament cantats s’apoderà de la meva voluntat i els desitjos quedaren sense amo, lliures es dissiparen progressivament fins deixar d’existir. L’encanteri olorava a diòxid de carboni. Ara només era el fum d’una emoció cremada. Toxicitat.

El caprici era un parany en què la mentida es vestia de veritat.