Només la meva motxilla

Lligams embolicats
que ens empresonen
i ens fan mal.

La llibertat no demana companyia.
La veritat fuig de les mentides.
La il·lusió somnia amb les utopies.
L’esperança juga a l’atzar tots els dies.

I jo no vull més que carregar la meva motxilla,
sense cap més ajuda que l’estima altruista,
sense cap més sentit que el d’una vida digna,
sense cap més mal de cap auto-masoquista.

Som responsables dels actes que fem
però no d’aquells que ens són aliens.
La solidaritat no és un forat
pel què escolar-se i acomodar-se,
allà on sembla tot cantat.

Cal lluitar per un mateix
i no repenjar-se en els demés.
Cal afrontar la realitat
i no amagar-se en el forat.

Prou, prou, prou

El camí és llarg
i cadascú ha de carregar la seva pròpia motxilla.