Cansada
Aquelles ales que un dia emprengueren el vol, ara estan cansades, cansades de volar, cansades de somniar, cansades de sentir sense pell, sense closca, sense cuirasses. Aquelles ales ara reposen a terra, compungides, encongides, resignades, estovades, decebudes, cansades…
I fent ús de la tovallola, deixo de lluitar, deixo d’esperar allò que mai no arribarà. Em quedo amb el no, abans d’esperar tota una vida el sí. Deixo de sentir per convertir-me en roca, en un robot que viu fins a la mort.
SOMNI TURQUESA 
espero que esto solo sea poesia. con una que este cansada, triste y depre siva ya hay bastante.
un besote de tu vieja amiga.
Preciós
Pren un respir.
Deixa que altres ales et mostrin el camí.
Tant ça val si no es el correcte, deixa’t portar .
Vola on et dugui el vent.
Pero vola petita, vola.
Estic amb la Juanny. Que només sigui un poema…
Però en tot cas queda’t un dia amb aquest sentiment, dos dies.Gaudeix-lo plenament. Sent el repòs. I al tercer dia torna’t a aixecar i segueix la lluita de la vida. On avui hi ha derrota i cansament demà hi haurà victòria i nova energia.
Preciós el poema!
Moltes gràcies pel teu correu, i per la força de les teves paraules…
Hola Carolina , fa temps que havia contactat amb el teu blog i després et vaig perdre. Avui al correu electrònic he trobat el missatge “cansada”.
Dius que vas néixer a Esplugues (suposo que a Sant Joan de Deu) i ara vius a Osona…
Jo també espero que això només sigui una cabriola poètica i que no estiguis tan decebuda de les coses i vulguis tirar la tovallola. Les depres no són bines per ningú…
Les ales poden carregar-se d’energia i tornar a volar pels cels de la fantasia , la sensibilitat, la poesia… i pots tornar a lluitar i a sentir.
Una abraçada,
M. Roser
Hola Carolina! També estic esgotat, he exhaurit quasi totes les forces, però penso treure’n de noves i si cal d’on no n’hi ha. Cal seguir en l’intent d’anar més enllà d’on som i on estem i portar a terme els somnis. Si no hi ha somnis, què ens queda? I romandré robotitzat i deixar-se robotitzar no crec que en tingui res d’atractiu, ben al contrari ens paralitzarà totes les nostres il·lusions i les nostres ganes per a seguir vivint i això no pot ser de cap de les maneres. Així que com diuen per aquí, també espero que aquestes paraules siguin una reflexió en veu alta que només reflectexin una decepció momentània i fugissera. Molts ànims i endavant, tirar la tovallola no va amb la teva manera de ser. Sí però no, no però sí, a vegades és una cosa i d’altres n’és un altra. Hi ha moments pel sí i d’altres pel no, no pot ser sí, sí pot ser no, o no? Quedat amb el no però també amb el sí, escolleix lliurament i creix, els teus somnis moltes vegades acabaran sent realitat, no ho dubtis. Petons,
Toni
Gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. Aquest petit relat intenta expressar un tipus d’estat d’ànim que tothom sentim puntualment en moltes ocasions. Se’ns passa pel cap però al final mai no deixem de somniar, perquè es quelcom innat. Això no vol dir que jo estigui en aquesta situació, sóc una lluitadora i una formiga anàrquica! Per tant, no us preocupeu, amics turquesos!
Una parell de paràgrafs tan trists com aquests, tan sense cap esperança, poden també fer companyia als trists, als desesperats. No ens vens cap lliçó i potser en dónes una sense saber-ho (la millor manera de donar-les): no sempre s’ha d’il·luminar el camí amb la teva llum, sobretot si no en tens. Compartir la pròpia foscor pot fer que els que es troben en la tenebra es puguin agafar de les mans i, si no veure-hi la sortida, sí sentir l’escalfor d’un ésser humà tan perdut com un mateix.
Sentir amb molta intensitat ens porta a topar-nos amb murs alts com castells… I és quan la decepció ens duu a la tristor, al cansament de lluitar contra molins de vent… I un dia de pluja, penses que tot és en va i baixes les ales i deixes de volar. Però és que les ales han de descansar abans d’emigrar cap al bon temps.