Plouen llàgrimes
Plouen llàgrimes del meu cor,
rere els finestrals de l’ànima.
Les paraules eixutes
besen el teu somriure,
esclau i alhora lliure.
Els mocadors de paper
són tots molls.
Els rius vessen els bords,
de la comissura de la sort.
Et tinc però no et veig,
Et sento però no hi ets,
Et crido però no dius res,
Només un lament de la ment.
Cervell que imagina,
Esperit que somnia,
Cos que desitja
una estona més
cada dia.
Ets un record presoner
d’un cor que t’estima
més enllà de la vida.
SOMNI TURQUESA 
Ets un record presoner
d’un cor que t’estima
més enllà de la vida.
Molt sentit!!! Tendre i a la vegada desesperat. Com m’agrada. Ernest. 😉
Les gotes d’una pluja persistent regalimen pels vidres de la finestra, la mateixa que deixa entrar cada matí llambregades de llum i d’energia. L’ànima es remou entre els sentiments extrems, reflectits en tristor o alegria, depenent de la presència en el somni o a flor de pell, del dolor que apreta el cor. Si és proper crema, si és llunyà rebrega. L’equilibri ens emociona, però mai és al nostre abast. Vivim i som humans, llavors és només el pas instantani d’un plaer entès com a definitiu, el que ens marca per sempre més. Els matins no són tots iguals, tampoc ho són les pluges, ni regalimen a la mateixa velocitat les gotes de l’aigua esmorteïda després de la caiguda. Les llàgrimes són espontànies i no sempre pel mateix somni, però, com si d’una cercle infinit es tractés, apareixen el moment menys esperat, quan l’ànima es troba molt lluny de l’equilibri; perquè és aprop o perquè és llunyà. El que l’ànima agraeix és que l’escoltem cada dia, per saber quin tipus de llàgrimes ens apareixeran regaliment pel vidre de la seva finestra. La intenció és el que valora. Després, sempre, torna a venir una llambregada, i l’energia ens retroba, i només cal esperar de nou la pluja. Presó i amor, més enllà, per descomptat, d’un període temporal insignificant, el de la nostra vida.
Platonisme ?. O un bon record?.
De la manera que sigui es un gran sentiment .
De la manera que sigui quan las paraules s’amaguen las llàgrimes parlen.
Abraçada .