Esnifant

Entre aquells petits turons, s’amagava aquella petita empremta de civilització, encalcinada per les històries d’un temps que ja no era temps. Pareixia com si el rellotge hagués perdut les agulles i la brúixola hagués perdut el nord. Sense cap més rumb que restar allà perpètua, bressolava els petons d’una calma que pretenia ser eterna, tot esnifant la línia de l’horitzó, que jeia a ponent, quan el sol està de dol.

I mentre els dies es consumien rere les cortines invisibles d’aquelles finestres camuflades per les persianes abaixades, amagant-se de la gran il·luminació d’un estel que crema arreu, el benestar havia fet un tot de totes aquelles parts esmicolades en un passat d’aprenentatge forçat. Aquells dos miralls trencats, havien fet del miratge una realitat. Ja no tenien cabuda aquelles armes en què la mentida és la millor sortida de fugida. I per tant, la cuirassa ja no tenia sentit d’existència.

Aquells carrerons empedrats, testimonis de moltes altres històries, estaven sent un cop més espectadors d’un camí esperançador, d’un camí compartit, d’un camí amb obstacles assolibles, amb amor i tendresa, amb recolzament i lleialtat, en aquell món on anomenaven llei al dret a la injustícia i desigualtat.

I agafats de la mà, caminàvem al compàs d’un tic-tac d’un rellotge de polsera, amb la corretja negra i els nombres heretats de Roma. Una herència d’un imperialisme que ens havia deixat quatre pedres fetes d’història i una llengua mare, que la mantenien viva uns homes de negre que estan més cap allà que cap aquí. I nosaltres, a banda de tot allò que anomenaven cultura i era ancestral, pujàvem a un tren que xiulava cançons de pop britànic, sense fixar-nos en la lletra. Mentrestant, el pas del temps apropava cada cop més les nostres ànimes, in crescendo, en aquell camí que ja no tenia destí, fent de la nostra mirada una de sola, còmplice i múrria.

Vares construir un amagatall monoplaça i ara sóc a dins amb tu, gaudint de tot el teu sentir, de tota la teva essència, de tot allò que admiro i desitjo.

I quan jo t’obro les portes, un cop ha sonat la campana, et sento com t’endinses amb força, suaument, lentament, amb estima profunda, amb tendresa i desig. En aquell precís moment sense temps,  toco el cel amb els dits del peu esquerre i em capbusso a la teva mirada, una cascada d’aigua cristal·lina salvatge.


Una resposta to “Esnifant”

  1. Dos paraules Im – presionat !!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: