Efervescència

Una porta oberta:
la de l’autosuficiència.
Una porta enrere:
la de la infantesa.

Navegava amb el rumb perdut.
Volia que sentissin el meu pensar.
Volia canviar el món corromput.
Trontollava a cada pas.

No era més que jugar a ser gran.
No era més que sentir-me important.
No era més que descobrir les filosofies,
les diferents visions per entendre la vida.

La incomprensió de l’entorn i de mi mateixa
no feu més que recargolar-me en la meva essència
i no voler subsistir desperta, només dormint.
I com la bella dorment, els somnis foren el meu laberint.

L’amagatall ben endins del melic
em feren perdre el sentit
a la vida, a aquella vida d’adults,
que no era justa, que no era de fades,
només un engranatge
que controlava les meves passes.

I per sobreviure, em vaig disfressar.
Vaig emmudir els meus pensaments.
Vaig amputar les meves paraules.
Em vaig vestir de camuflatge.

I durant anys vaig caminar per la selva
sent herba, tronc o aire.
Sense veu ni vot.
Una minoria silenciosa.
Cercant la calma a la decepció.

I ara, després d’haver guanyat experiència,
trobo l’equilibri entre el somni i la realitat.
Ara una engruna de núvol,
ara un bocinet de terra.

I vaig fent camí
sense mai perdre la il·lusió
ni pas el sentit
de l’únic que tenim:
la vida.