De peus a terra
El sol comença a perdre força i acarona la capçada dels arbres, allà on les fulles verdes pengen de les branques. El vent les bressola per a que dormin, per a que tinguin una mort sense dolor. Una letargia les muda de color i els hi xucla l’aigua del seu plor. Un dia comencen a caure, una rere l’altra, sense temor, lentament, com plomes volàtils i ingràvides. Sí, cauen a terra, l’humus clàssic, la humilitat de l’ésser. És quan arriba la tardor.
Moment de posar els peus a terra, d’engegar de nou el molí de vent, que constant segueix el cicle de l’esfera perfecta, infinita. L’esforç de la rutina desplaça aquella desídia estiuenca, en què la incúria feta negligència reposava sobre les brases del sol, a foc lent, sense temps.
Desperten els despertadors. Es posen en marxa els motors i les neurones a to. Tot està preparat en un nou punt de partida, sense cap més joc de cartes trucades. Ara dorm el cor, deixant que la passió sigui gel en hivern, petits glaçons de somnis. Les hormones ja no es mouen totes soles. És el moment de racionalitzar el temps. El rellotge comença a contar els dies, els mesos i les hores.
Un paper es penja de la nevera. No és cap suïcidi, no. Només un recordatori d’aquelles fites que ens proposem pel dia a dia, per avançar somniant, per créixer constant. El mecanisme ja està posat en marxa, direcció a l’autorealització. Un mateix és l’horitzó, el centre de tot.
Tornem a recollir-nos, a desfer l’explosió del volcà en erupció, a posar la marxa enrere, a empassar-nos les vomitades, a entrar des de fora i quedar-nos a dins, al costat de la llar de foc que manté viu el nostre foc interior, lluny de les cendres molles, lluny dels xàfecs intempestius.
Tot moment guarda la seva estona. Són petits instants successius que desencadenen un camí amb un únic sentit. Amagaré en algun racó un bagul ple de petits tresors que romandran tatuats a la memòria i llençaré la clau a les cloaques d’un barri gòtic perdut en algun oasi del passat.
Cerco no trobar res a fora. La meva mirada es perd en el mirall de l’ascensor, quan pujo i baixo en la muntanya de Rússia que cerca a Mahoma. I mentre àrabs i russos es posen d’acord, m’esfumo del mapa com un geni d’una vella làmpada ensorrada al desert. Una cova il·localitzable m’espera, amagada de radars i satèl·lits, allà on mai ningú no podrà trobar-me.
SOMNI TURQUESA 
Uf, no sé que dir. Fantàstic. Tardor terapèutica? Esperem que sí. Deixes anar unes imatges que déu n’hi do. Entrem a la tardor amb l’accelerador a tot gas i ara s’imposa fer cas al codi de circulació. Quants de nosaltres ens estavellarem?
Que cada una de les estavellades siguin per a impulsar-nos encara més cap endavant, cercant allò que no trobem, trobant allò que no cerquem… tan se val… mentre mai no deixem de sentir, sigui tristor, sigui alegria… l’important és estar ben vius!!!
I quan em desperto a primera hora, encara nostàlgic de l’últim somni, obro els ulls de bat a bat, i s’obliden la mirada, que perduda cel enllà, es deleix per trobar-se amb la tardor. És desig d’intimitat, voluntat d’interiorisme, repòs, rec …olliment. I temem que l’absència del sol, o la tebior de les fulles caigudes sobre un terra humit, ens recordin les mancances, els desitjos no acomplerts. Ens fan por els tons rogencs d’unes hores vagaroses, en l’interior d’un mateix, en la intimitat d’una llar; reflexius, solitaris, intimistes. Però el caliu no ens abandona, si no ve l’anem a cercar. Els que creuen hi envien missatgers, però Mahoma no arriba a tot arreu, i som nosaltres que hem d’actuar. Encenem la llar de foc, observem el ball sinuós, d’unes flames enjogassades. I ens sentim acompanyats, segurs, càlids i senzills. I la nostàlgia se’ns en va, ja no cal estar pendent de somnis passats, ni de clarianes al bosc. Els horitzons tornen, entre núvols, entre pluges. Portats pels vents més freds, ufanosos de sa força, udolant, entre vidres emmarcats, filtrant-se per les escletxes. Sentim el seu cant a l’escalf de la foguera. Les fulles ja són caigudes. És el cicle no perfecte, sino constant. És l’espiral que camina, el que ens porta pels camins, i ens retroba amb la nostra pròpia intimitat. El foc ens persegueix de nou. Ara més íntim, personal, compartit amb l’aire que respirem i amb els cors que ens acompanyen. Tot un repte personal. I aquest és el dilema, volem la sensació de llibertat estiuenca, i la serenor
d’un silenci tardorenc. Tot és possible, malgrat haguem de pagar preus, sovint, massa costosos per al nostre pensament. Malgrat tot somiem. Fins i tot quan encara no ens ha arribat la tardor. Imaginem, movem els subconscient per preparar-lo de cara a una nova volta d’aquest cercle, potser no tan perfecte, per l’espiral de la vida, constant, repetitiu, frisos de ser viscut de nou, entranyable, íntim i acollidor. L’estiu va fent maletes, omple les bosses de flamarades de somni distès i lliure, i va a agafar el tren de la rotllana, per recollir més vida en altres contrades, llunyanes, i properes als desitjos. Quan arribi la tardor, la nostra ànima estarà tranquil.la, serena, plena. I mengtrestant, somiem amb la seva intimitat
Somniarem amb la intimitat de la tardor, que un dia ens la va prendre… Preciós, Miquel… increïble 🙂 Total sintonia amb el meu text 🙂
M’agradat molt! un bunic poema que et fa sentir de peus a terra.
Humus vol dir terra… i el terme d’humilitat prové de tenir els peus a terra… Aleshores, caldrà de tant en tant ser una mica humils, tot i que de vegades és necessari deixar-nos endur pels somnis i la il·lusió d’un món fantàstic producte de la nostra imaginació. Gràcies cuqueta!
Un cop passada l’hora bruixa, en què tot és possible, us deixo aquí la meva sabata… Desitjo que us agradi… El somni turquesa torna a dir la seva, després d’uns dies de mudesa… Bona nit, ànimes inquietes!
De les cloaques del vell barri gòtic, perdut a la memòria, un oasi com un desert enmig de la selva més tròpica, em desfaig amb una clau que no sé d’on ve ni on va, però que és senyal que encara em queda un bri de llum, una escletxa d’esperança per seguir l’antic somni, en l’antic intent de trobar-te. Desfaig els versos, al nit i els versos, ningú com tu ha estat capaç de veure’n l’essència, ningú a penetrat tan endins com per extreure’n el suc just, la seva presència, encara efímera, potser, en passat glaçat que es descongela amb la força de dos cors en constant ebullició, cors en erupció que res envegen dels volcans, són de més calor encara, al bressol de foc de les abraçades deslliurades hi ha el caliu i el regust a un passat d’ahir, d’ahir, quan el passeig ens va donar les claus que hem anat perdent. Només en queda una, a un oasi de la memòria, des d’aquí on sóc, intentant sorgir de les clavegueres del barri antic, per saber que encara hi ha un pany per on desaparèixer, amb tu, abans que ningú capti l’essència ja trobada, la dels versos, que enllaces amb la tendresa, mai captiva, del teu cor.
Uff. no se que dir. M’agrada el joc de paraules i com s’omple el meu temps mentre u llegeixo.
Soc un ignorant de la literatura. Un assaig?