Miquel Àngel Riera

Miquel Àngel Riera i Nadal neix dia 29 d’abril de 1930 a Manacor en el si d’una família acomodada. Tot i que els pares tenen una certa inclinació a la música i un avantpassat havia estat un conegut glosador manacorí, cap dels seus avantpassats no té estudis superiors.

En plena infantesa viu la Guerra Civil, que és especialment cruenta a la comarca de Manacor. Estudia el batxillerat al Col·legi Ramon Llull de Manacor, tot patint les mancances del sistema educatiu dels primers anys del franquisme. A poc a poc, va descobrint pel seu compte la passió per la literatura, que pot compartir amb altres joves manacorins, com Jaume Vidal Alcover o Guillem d’Efak.

Acabat el batxillerat, Miquel Àngel Riera comença els estudis de Dret com a alumne lliure a la Universitat de Barcelona (1947), carrera que després continuarà a Granada i a Salamanca. Cap al 1948, amb motiu d’un viatge a Barcelona, llegeix per primera vegada el Romancero gitano i el Libro de poemas, de Federico García Lorca, que l’impressionen. Posteriorment, coneix l’obra de Vicente Aleixandre i de Pedro Salinas, poetes que l’influiran profundament. Com en altres poetes mallorquins de la postguerra, la Generació del 27 marca els inicis de la seva producció poètica.

Publica alguns poemes en castellà a un setmanari local. Fruit de les lectures d’aquests anys són cinc llibres inèdits en castellà (Horas en blanco, Las sandalias de Atenea, Amigo lejano, Por el frontis del ocaso en el monte i Inventario previo) a partir dels quals elabora una selecció titulada El ángel y otros indicios, que tampoc no s’arriba a editar. Igualment, en aquesta època escriu un poemari en català, Bolles de fang, que tampoc no veu la llum. Algunes de les seves poesies apareixen a la revista Poesía Nueva i a l’Antología Poética 1952 de la revista Rumbos. També un dels seus reculls queda entre els finalistes del prestigiós premi Adonais.

El 1957 comença un poemari en català, Poemes a Nai, que no surt fins el 1965. Això no obstant, causa un fort impacte en el món literari mallorquí. Segueixen uns anys de silenci fins el 1969, dedicats sobretot a les feines professionals com a gestor administratiu.

Entre 1969 i 1970 escriu el poemari Biografia, que no es publica fins el 1974, després d’ésser sotmès a una intensa reelaboració. Amb Biografia s’inicia una nova etapa en la poesia de Riera, caracteritzada per un llenguatge més directe i allunyat de la sumptuositat i l’onirisme inicials, apresos d’Aleixandre. El segueixen dos llibres escrits pràcticament a continuació de Biografia: La bellesa de l’home (redactat entre 1971 i 1972, premi Joan Alcover 1974, publicat el 1979) i Paràbola i clam de la cosa humana (escrit en 1973 i editat en 1974). També edita Poemes de l’enyorament (1972), unes versions en català de poemes de Rafael Alberti.

L’any 1971, sota el patrocini de la Caixa de Balears, crea la col·lecció de poesia El Turó i el 1979 promou la col·lecció Tià de Sa Real, llibres que dirigeix fins a la mort.

Paral·lelament als dos últims poemaris esmentats, Miquel Àngel Riera comença a conrear la novel·lística. El 1971 redacta Fuita i martiri de Sant Andreu Milà (1973), la seva primera novel·la, i dos anys més tard acaba Morir quan cal (1974; premis Sant Jordi 1973 i de la Crítica de Serra d’Or 1975). Els inicis dels anys 70 representen el seu rellançament com a escriptor més enllà de l’àmbit estrictament mallorquí. Després d’aquestes novel·les apareixen L’endemà de mai (1978; Premi Nacional de la Crítica de Narrativa Catalana 1979) i Panorama amb dona (1983; premi de la Crítica de Serra d’Or 1984). Totes quatre formen un cicle, no sols per la imbricació dels personatges i dels esdeveniments o pel rerefons de la Guerra Civil, sinó pel fet d’ésser una meditació entorn de l’ésser humà en una situació límit. A aquestes novel·les cal afegir el volum de relats titulat La rara anatomia dels centaures (1979).

Els anys 80 i 90 suposen la consolidació de la seva feina com a escriptor. Publica els poemaris Llibre de benaventurances (1980) i El pis de la badia(1992), les novel·les Els déus inaccessibles (1987, Premi Nacional de Literatura Catalana 1986) i Illa Flaubert (1990; premis Josep Pla 1990, Ciutat de Barcelona, Joan Crexells i de la Crítica) i el recull de contes Crònica lasciva d’una decadència (1995). També el 1985 es recullen els seus llibres de poemes publicats fins aleshores al volum Tots els poemes (1967-1981). La majoria de les seves novel·les i llibres de relats són traduïts al castellà i algunes al txec, a l’alemany, al rus i a l’anglès. També comencen a aparèixer estudis aprofundits sobre els seus llibres. Aleshores rep reconeixements públics, com la nominació pel PEN Club a la candidatura al Premi Nobel (1987) i la Creu de Sant Jordi (1989).

Quan es troba en la plenitud de la seva dedicació a la literatura, el 20 de juliol de 1996, Miquel Àngel Riera mor en una clínica de Palma a causa d’un càncer detectat just dos mesos abans.

Biografia extreta de http://www.escriptors.com

Anuncis

2 Respostes to “Miquel Àngel Riera”

  1. Un dels “meus” poetes…;)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: