Buida

Poc a poc, buido el meu interior i el regalo arreu, a tothom. La ingenuïtat fa que trossets de mi s’escampin vulnerables a mans alienes i estranyes. La imprudència fa de mi una víctima en potència que arrisca sense mesura. I mentrestant, la meva ànima sobrevola els tèrbols núvols de l’interès d’aquest món, els meus genolls sagnen a cada bategada, a cada sotrac, a cada obstacle. La sang és la bandera del patiment que deixa enrere un rastre roig. Camino endavant, lentament, agafada de la mà al dolor. Les llàgrimes s’han quedat sense sal, sense vida, moren i reneixen, cauen a terra. No hi ha consol, les paraules no traspassen la cuirassa de la tortura. Tot rellisca cos avall, sense aturada. Els pensaments corren frenètics dins el forat cerebral, buit i ple al mateix temps. La por, estratega maquiabèl•lica, tanca de cop tots els finestrals i portes que vaig deixar obertes. Cerco un bon amagatall on jo pugui jeure i trobar la calma. Però no serveix de res, perquè les inseguretats són amb mi. Vull amagar-me del meu jo, però no deixo de perseguir-me. El meu cap dóna voltes com una sínia foragitada, volent refrescar les neurones, amb aigua freda, ben freda, que pugui congelar les meves idees.

La terra, el vent, el foc i l’aigua són els quatre elements màgics, que es fan i es desfan, que s’escampen i es contenen. I jo ara sóc aigua i nedo per les meves profunditats amb la meva mirada d’escames. Fa poc he estat foc, cremant la passió del moment, fent de l’infern un cel de color vermell. Però abans, havia estat vent perquè volava les alçades d’una ànima que es trobava fugint de les tempestes interminables. I molt abans, vaig ser terra, humil i servil a un destí cruel que m’havien disposat els deus i les deesses.

El cicle constant, rodó i amb moviment circular, ens torna a un inici ja començat abans, encetat. Les repeticions ens ajuden a no caure en el mateix forat, tot i que n’hi ha d’altres, sempre n’hi ha d’altres. Però renéixer cada dia és com besar la vida cada nit, just abans de marxar al llit, tot veient les estrelles que et recorden un futur que arribarà… una eternitat celestial.

Les oportunitats del somni són pluja que mullen l’esperit, que ens dóna força per fer el camí, tot i tenir la motxilla plena, les esquenes acaronant suaument el terra. Cal aturar-se de tant en tant, per carregar d’aire els pulmons neuronals, que l’experiència de vegades no és subtil ni guarda les formes. Entra com un vendaval que s’ho enduu tot i et deixa desorientada, sense rumb, buida.

Anuncis

9 Respostes to “Buida”

  1. Molt bon escrit, a mi m’agrada i me dóna serenor.

    Juli

  2. M’agrada molt. Dedueixo una situació de retrobament, de noves experiències; potser un gir més a aquesta vida. Estem constantment en aquesta espiral de fets i sensacions, que sovint ens embolcalla i ens deixa fora de la realitat. Cada instant és un sentiment, una essència. Els quatre elements bàsics acaben apareixent sempre, com suport dels nostres actes. No hi ha altra possibilitat. La vida ens ha vingut donada d’aquesta manera, nosaltres la interpretem, i cadascú en descobreix els bocins i els racons més agradables. Malauradament també els desagradables i negatius. Però es sortegen, no cal guardar-los massa temps dins de la nostra consciència. Tenim armes suficients per poder agafar una altra volta de l’espiral, i seguir endavant, en una nova vida, que, marcada per la nostra història personal, o les circumstàncies de l’entorn, ens permet veure una llum al final dels aigüamolls, allà, lluny, just a l’horitzó amb el que smoniaves l’altre dia…

    • de veritat… compartir les emocions i reflexions a través de les paraules i topar amb ànimes inquietes com vosaltres que m’entenen i senten similar… és una veritable sort!

  3. M Victoria Marquez Cueto M ha agradat molt. . .i així és. . anem repetin situacions semblantes. . i poc a poc anem aprenen dels nostres propis errors, poc a poc. .aprenem a viure. . i a subsistir. . a tirar endavant, a ser més toletants amb moltes coses. .però per sort. . no en totes.

  4. Curiós i estrany compartir sensacions. Tot i que les paraules a cops poden semblar de tristor, res més lluny de la realitat. Quan la recerca va unida a la renaixença, la tristor, al final, queda arraconada, enterrada i encrostada. Jo encara no estic preparada per buidar-me, podríem dir que estic en “stand by”, un estat altament perillós (al menys en el meu cas), ja que sóc capaç de malbaratar, capgirar i confondre desigs, sentiments, pells, fins i tot ànimes. Caldrà recuperar l’art del somniar.
    Petonàs al nas.

    • Doncs, curiosament, m’agradaria saber nedar per aquest teu stand by, més que nedar flotar… una mica de descans neuronal, una mica de kit-kat emocional… Cal carregar motors abans d’emprendre el vol cap al somni, Anna!

  5. Fantasies,
    ja torno,
    estava allà,
    ja sóc aquí,
    per veure i reconèixer,
    els llocs i les situacions,
    on vaig ser feliç.

    La vida,
    dura i suau,
    imperfecte i perfecte,
    aspre i dolça,
    insuportable i suportable,
    decepcionant i engrescadora,
    però tremendament injusta,
    mai no hi ha hagut justícia,
    ni mai n’haurà.

    Si no actuem,
    les coses,
    segueixen igual.
    Som nosaltres,
    els que no fem,
    a cada moment,
    el que cal.

    I al final,
    per lluny o aprop que fos,
    mai no ho trobaria.
    Cridava,
    però no em contestaven.
    No hi havia ningú,
    perquè, de fet, estava sol.

    Estava perdut,
    els/les humans/es sempre hem estat perduts/des.
    I n’és precisament això el què tenim de guanyat.

    Aquest camí ja l’he fet,
    els/les humans/nes sempre solem anar pels mateixos camins.
    És cercar-ne de nous què ens obrirà nous horitzons.

  6. Quina felicitat, la teva, de poder pensar i expressar tan poèticament les bones sensacions i bons moments i també quan poden no ser tan bons.
    Jo toco sempre i massa de peus a terra i m’és difícil enlairar-me així; per axiò m’agradat molt llegir-te (perquè jo sóc dels de >500 caràcters).

  7. Gràcies per regalar-nos el teu interior tot i ser uns estranys est una guia que ens fa pensar i les teves llàgrimes són el nostre bàlsam, dius que ara est aigua i així és, perquè veiem em tu una nereida.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: