Pessigolles al cor

Quan et veig,
el cor em fa un batec,
d’emoció latent,
insistent,
present,
eternament.

Quan no hi ets,
La meva ment
et mira en el record,
s’endinsa en un amor
que sense fi,
t’acarona el sentir.

I quan em besaves,
les pessigolles
entraven pel ventre,
recorrien el meu cos,
fins arribar al meu cor,
I allà jeuen des de llavors,
a la teva espera,
vida meva.

Des que vares marxar
que trobo a faltar
trobar-te al meu costat.
perquè sento una buidor
que m’embolcalla de dolor.

No espero més
que tornar a frisar
d’aquelles pessigolles,
fugitives i fugisseres,
que el meu cor reclama
a cop de vent i desesperació,
amb un sol propòsit:
deixar volar els nostres cors.

Torna amb mi, estimat.
El meu buit, t’obre les portes,
-de bat a bat-
Una oda que clama el teu amor
per fer el camí, junts i amb il•lusió.