Saturada

Amb els peus ensorrats en aquella platja solitària, la meva mirada blava s’endinsava en el mar de la calma. Havia deixat de banda per un moment aquella foragitada vida estressant que m’ofegava segon a segon amb les responsabilitats, amb les dates límits, amb el temps cronometrat…

I aquell kit-kat de temps era, per moments, un esbós de llibertat… sense lligams, sense pensaments turmentats, sense cabòries indesxifrables. Una ment feta amb un paper en blanc, un cor fet amb un llençol estès al sol, ventilat al vent.

Els records havien mort, el passat era un forat negre, que no es cruspia més que el temps obsolet. Una aturada present dins el present. Un present etern, pausat, il•lustrat en imatge congelada. Un pausa sense no poder tornar enrere, tampoc endavant.

Atrapada en l’habitació desendreçada de la ment, l’única finestra oberta és la del no pensament. Quines són les idees que ens turmenten? Aquelles que ens capbussen en el dubte, l’única manera de conèixer.

Cansada de conèixer tan ràpidament, cercava el res que sempre s’amaga. Tots els meus buits estaven plens, vessaven per manca de capacitat. Un futur expectant que mentre cridava el meu nom, jo l’ignorava sense voler fer una passa més. Em planto, els meus peus es tornen arrels, els meus braços branques, el meu cos tronc… Ara, només vull ser arbre: un pomer ple de pomes roges.

Saturada.