Vampirisme gris

La quietud aparent remou les entranyes latents, que presoneres rumien la millor manera d’escapar de la calma, d’aquell silenci que fa mal a l’ànima, d’aquells ulls que miren a un altre costat, d’aquella ombra de paraules anomenada eco, que es repeteix fins a morir en un fil de veu inexistent, aturat.

Em trobo lligada per les arrels, com si fos un arbre que cerca el cel, cerca créixer, cerca el vol que mai no podrà fer. Diagnosticats de per vida per una malaltia cultural, la nostra essència queda limitada per les tradicions i la pertinença a un indret planetari de coordenades fluctuants i alhora inamovibles.

No em moc, perquè es pensin que estic mort. És una defensa innata dels éssers vius per a sobreviure a la selva, on els depredadors surten de tant en tant de cacera.

No em veuen, perquè em camuflo amb l’entorn. La superficialitat és un forat on pots passar desapercebut, sense donar la nota, sense despertar cap mena de curiositat a simple vista. Hi ha miops que veuen de lluny, somniadors de mena. Altres, que tenen els peus a terra, pateixen vertigen als precipicis.  I és que sempre es pot caure més avall…

I mentre moc fitxa, tu t’estudies els meus moviments futurs i passats. Sense trobar cap seqüència ni pauta aparent, et perds en els meus vaivens provocadors i folls. La irracionalitat és infinita i mai no es repeteix, és sempre única.

I eternament única se m’apareix la teva ignorància malmesa pels anys. Com un vampir, m’acosto al teu cervell i et xuclo la sang grisa, menjant-me les teves neurones, deixant la teva cavitat cerebral ben buida. En acabat foto un rot d’idees. Bon profit!

Els moviments migratoris ens apropen a les aus. Algun dia tots serem àngels.