6. Comptant estels

El cel s’enfosquí després que la nit es fes dia. Les seves cames penjaven del penya-segat i trapelles es gronxaven incitant el perill. Tot estava en silenci. No hi havia una ànima. Aquella solitud fosca la vestia d’una realitat fugissera. Es despullà lentament, deixant que cada tros de roba acaronés suaument la seva pell bruna. La roba anava caient pel penya-segat a càmera lenta, rebotant amb les pedres i rodolant costa avall. S’aixecà decidida i es capbussar en el buit. El cel s’enfosquí després que el dia es fes nit. Ara podíem comptar un nou estel més.