Som arbres
Les seves fulles es deixen endur pel ball ancestral del vent i no paren quietes. El seu tronc s’alça ferm i fort, inamovible i essencial, de vegades tort. Les seves branques volen tocar el sol amb els seus dits menuts, cercant estar més a prop del cel, que l’infinit allunya. Les arrels el fan esclau de la vida, sense cap escapatòria, només la de la mort, molt astuta. I és el seu fruit, que dóna als demés el que realment el reconforta, l’omple de color i de dolçor. És el sentit d’aquella existència fugissera que en un no-res ja no hi és i acaba perdent el sentit, un esglai en el desmai de l’aturada del temps final.
Jo vull un arbre. Un arbre que em doni ombra quan el sol em torra. Un arbre que m’ofereixi raser quan la pluja em deixa tota molla. Un arbre que em permeti guaitar des del més alt de la seva copa. Un arbre que m’obri la porta d’aquell país on el conill va a tota hòstia. Un arbre que hi sigui sempre, a tota hora. Un arbre que m’alimenti la fam i que saciï la meva set a estones.
Tots som arbres. Arbres que mantenen duels amb focs i tempestes, que surten sempre guanyadors, després de tota guerra, que no tenen por per a defensar les seves llavors i fer perdurar la seva espècie. Som l’oxigen del planeta i fem el boca a boca a les ànimes en pena, que tenen les seves fulles caigudes a terra.
Tots som arbres, no som només un manyac de llenya. Mireu l’horitzó i respireu fons.
SOMNI TURQUESA 
Aquest arbre es deixaria abraçar encara que nomes sigues per un sospir.
Quan respiro a fons veig el cel, el que l’infinit allunya, ben a prop. És com recuperar aquell aire que ens ofega i oxigena. Les branques resposen en ofrena constant, acollint les fulles d’un groc intens, preparades a deixar-se caure, en ball rítmic i algre, per traspassar la barrera de la mort. No ens topem amb la mort, si som arbres, només canviem de forma i feina. Les nostres fulles, les que ens donen color i alegria, s’esmicolen de manera altruista, recollides en un subsòl humit i ric en vida. D’aquesta caiguda, despullats com ens trobem després de la tardor, en sorgeix la nova vida a la primavera. És un cicle, una rotació vital, imperceptible, però irreversible, que ni les nostres raons, ni les nostres ambicions seran capaces de frenar. La natura ens porta moltes eternitats d’avantatge.
I quan el subsòl està replet, alimentat, cofoi de l’altruisme de les arbredes, la vida torna a respirar, igual que ho fan els nostres cossos, extenuats de la lluita quotidiana, cansat de mantenir l’alçada de les capçades, amb unes arrels que sovint trontollen.
Però res ens fa defallir. Sempre ens queda una llavor, un bri de vida, una esperança en el més enllà, darrera les branques vives, les que, a voltes, no ens deixen veure més enllà. però quan aconseguim superar aquesta barrera, lliures d’espai i d’aire que ens prem les galtes amb força, veiem el cel, blau, gris, roig, extens, aquell cel que enyorem, el que l’infinit allunya.
Gràcies Carolina… seguiré cercant “el meu arbre” sense defallir.