Poemes a Nai

[I]

T’estim, però me’n fot. No em resta gaire

de suportar l’humiliació del vòmit

d’esser que és estimar. Ja acaba eixa hora

de finestrals oberts i dents polsoses,

de taques de pantaix per les solapes

i de taurons pels músculs o dreceres.

Ta’teix si em fon els ploms de la mà dreta

un calfred com un crit que sempre et xucla

camí dels meus endins, pels dits em neixen

aurores boreals com a contagis.

T’estim, però me’n fot. Visc a l’espera

del glop definitiu que em redimeixi,

del glop unificat que em deixi dir-te:

-Ja t’estim tant, que et pots morir quan vulguis.

[V]

Si bastàs pegar un crit, perquè ho sabessin!

Si bastàs plorar fort, escriure cartes,

si bastàs anar en pèl, perquè ho notassin!

Tu, Nai, no ho comprendràs. Ells s’entretenen

bevent cervesa, conversant de dones,

creient en Déu. I a mi no m’ho endevinen

encara que les mans les tenc morades

de tant edificar castells de sang.

Pareix que volen dir que no és tan ver

com jo me pens. Oh, Nai, tu no ho comprenguis

tu no ho comprenguis mai, no els ho perdonis,

escriu-los-ho pel front amb fil de ferro,

crida-ho des del balcó, fins que se morin

de tant saber-ho tot. Serà més ver

si tots ho saben, Nai, i el món n’esclata.

Ai, si bastàs morir perquè ho creguessin,

t’hauria d’estimar amb la sang dels altres.