No vull alçar el vol

 

Camino sol per carrerons penjats,
buits de gent, cementiris del temps.
És una instantània de la soledat.
Tot resta a la meva ment.
Fotografies d’un temps passat.
La ciutat és al meu cor,
prop del meu record.
Ja res no és igual.
Tot ha canviat.

Tothom alça el vol en naus espacials.
Les vies travessen el cel
Andanes que sostenen els trens
Els ponts enllacen núvols alats.
La vida ara és celestial,
sense dimonis ni àngels mai no nats.

Camino sol per camins sense fi.
Exploro els laberints infinits,
amb absurdes anades i tornades.
Les meves espardenyes cansades
arrosseguen el temps perdut.
No tenen ni cerquen cap rumb.

Ara tot és futur.
Ara tot és fotut.

La ciutat és ara un fantasma.
El progrés l’ha buidat d’ànimes
i volten robots amb asma:
Una gran massa de ferralla.

És cosa de la contaminació.
La pell metàl•lica, reflex del sol,
forada la capa d’ozó,
allà on brillen els miralls del dolor,
enduent-se els mots i les revolucions,
estenent les cendres de la por.

Ara tot és futur.
Ara tot és fotut.

La pressa és la presó del temps.
El control és el gran senyor serf,
que duu un rellotge dins el cervell ,
mentre només compta al revés
els segons, els minuts i les hores
un compte enrere
per arribar enlloc a temps.

I diuen que sóc un boig
perquè tinc els peus a terra.
I no vull alçar el vol,
Ni tampoc vull fer cap guerra.
No, no, no vull ser un robot.

Ara tot és futur.
Ara tot és fotut.

Seguiré perdut
a la ciutat de fum
per carrers deserts,
que em duguin a tu.