Perduda

Sense tu, perdo el rumb i el nord fuig de la brúixola.  El sentit de l’orientació m’abandona i la il•lusió s’esborra del mapa. Sense tu, només sóc un autòmat que cronometra el compte enrere, esperant la teva tornada, desitjant poder abraçar-te. Sense tu, deixo de ser jo i no paro de cercar-me, arraconada en records laberíntics i imatges difuminades. Sense tu, visc una vida que no em toca i em toca una vida que no visc. Sense tu, sóc un rol equivocat, un personatge intercanviat. Sense tu, no puc fer més que omplir el pensament d’altres coses, intentar oblidar-te perquè recordar-te em forada la respiració i moro de dolor.

Cada dia que passa buit de tu, assassino i emmordasso els records deixant anar la meva covardia, que no em permet mirar directament els ulls del meu patiment, provocat per la teva absència. Ets part de mi, fruit del meu ventre, fruit dels meus gens, fruit de la meva existència. Només mirar-te, se m’il•lumina l’ànima. Només amb la teva mirada, em sento abraçada. És la màgia de les nostres connexions naturals, més enllà del què pugui mai explicar la ciència, pur sentiment, dos cors latents al mateix temps, seguint el compàs d’una cançó angelical. T’estimo fins a quedar-me sense vida, vida.

I somnio amb què arribi el dia en què poder besar-te i deixar córrer avall rius de llàgrimes, que desbordats podran fluir després d’haver aguantat la presa de contenció, la repressió i resignació de tenir-te lluny, lluny de mi. Les llàgrimes ens tornaran a unir. De nou, seràs amb mi.

I ja hauré reprès el camí, el nostre. Perquè sense tu, no sóc tota, una part de mi te l’emportes. I quedo perduda, deambulant pels carrers de la solitud d’una cambra plena de joguines. I recordo el que et vaig dir abans de marxar:

Cada nit quan alcis la mirada i guaitis el cel ple d’estrelles, jo estaré pujada en una d’elles fent-te senyals d’estima i besets al vent.

T’estimo infinitament.