Què és el desamor?
Fins ara, hem parlat de l’amor. Però després d’haver reflexionat tant sobre aquest sentiment universal i vital, m’agradaria que reflexionéssim sobre el desamor. Existeix per a vosaltres el desamor? O bé creieu que existeix l’amor etern? Què és el desamor? Què se sent quan ens desenamorem? Què se sent quan veiem que la nostra parella es desenamora de nosaltres? El desamor va lligat amb la infidelitat? El desamor té a veure amb la manca de passió?
Bé, aquestes són les preguntes que se m’acudeixen però ja sabeu que en aquesta àgora hi ha cabuda per a tot i tothom.
Animeu-vos a dir la vostra sobre el desamor!
SOMNI TURQUESA 
Realment qui creu en el amor, no pot creure en el desamor….pero si en els camins que es descreuan i cagarse(perdò per la expressio) en el mal que fa.Ara be el desenamorament,es el pa del nostre ego fet amb molta química i de vegades, massa indesitjables elements en el forn de les ràbies i les posesións.Qui ama es fidel a si mateix,a la seva essencia…..i quan més,més llum per a tots….més bones noticies contagie al seu voltant.
En la paraula amor hi han moltes puntualitzacions( massa per al meu gust)….en la paraula enamorament,fantàstic sentiment,un altra face, sigui com sigui de color tamany o mida….inclús,haberlos haylos,que estan enamorats de si mateixa.
Amors eterns som,pero els deus ens lliuren d’eternes passions….mágrada beure alquimies,pero platons son un plat massa gran per a mi….aunque encara tinc prou gana je,je.
Ens desenamorem quan l’amor no és cert, complert i etern. Si l’amor no ha estat real, ple, sincer, del tot increïble, insubstituïble no hi cap el desenamorament, per mi no hi té cabuda.
L’amor si és etern, si és sincer i clar, no hi ha un adéu. Si, pel contrari, ha estat una al·lucinació, una il·lusió, una farsa, de la manera que sigui, però una farsa, aleshores sí, aleshores pot existir el desenamorament.
La infidelitat pot arribar quan l’amor -si a existit- acaba, si ja no sents el mateix que senties per la persona que estimaves.
Tot i així, en aquest cas, per molt que l’altre persona t’estimi, si no l’estimes, si ho deixes clar, ja no és infidelitat, doncs aquest suposat amor ja s’ha trencat i, per tant, no hi ha fidelitat que valgui.
Ser fidels implica estimar-se, un cop ha aflorat el desamor ja no hi ha fidelitat que valgui. Fidelitat a qui? A qui ja no estimes.
Quan arriba el desamor no sempre ha d’haver-hi amor abans, encara que sembli paradoxal, si arriba el desamor és que no hem estimat mai, penso que quan s’estima de veritat s’estima infinitament, eternament, aleshores no pot haver-hi desamor, l’amor creix, neix en un sol eix, fort i valent, i no és un arbre caduc, no té límit per la seva mor, ans al contrari, és una ferm onatge que mai caba, que potser recula, depèn de com, que potser s’enlaira, moltes vegades, que es revolta com el mar i és tranquil i dolç d’altres, com les ones.
Però sigui com sigui, no hi ha desamor quan s’ha estimat, per mi no té cap cabuda, és clar, sempre que l’amor sigui franc i sincer.
Sempre fidels, sempre estimant-nos, el desamor al meu món no existeix, segueixo estimant a tots i totes les i els qui he estimat abans, cadascú en la seva mesura, ja sigui com l’univers, ample i extens, com a tu Carolina, o per tots i totes aquells i aquelles amb qui he compartit uns segons, encara que sigui.
El desamor arriba quan les persones mai no s’han estimat.
Hi ha masses persones que viuen en un desamor etern.
Estimem-nos tota la vida, el desamor és el terror del món (I si més no l’han de fer molt i molt grossa per deixar-se de fer estimar)
Qui la fa tant grossa a algú altre com per deixar-la d’estimar per tota la vida és que l’amor mai va ser clar, una farsa més en aquest món carregat de falses aparences i barbaritats solemnes.
Quan s’estima a algú amb totes les forces del món no hi pot cabre el desamor, res més trist, res més traïdor.
CAROLINA, ESTIMEM-NOS TOTA LA VIDA
Desamor, neguit, desequilibri buidor, naufragi, desesperació, plor, tristesa, insatisfacció, desgana, …SUICIDI…MORT…
Per a mí, “desamor” seria la situació de la ITV en que no s’hi pot estar massa temps, sense començar a tenir que suportar efectes negatius. El “desamor” ja no inclou estimació ni “carinyo”. Tampoc odi, ressentiment, ni comptes a saldar. Seria com una flor totalment pansida. O canviem de flor, i n’agafem una altra, o “llancem” la pansida, però una flor pansida nomès dona sensació de decadència, de deixadesa. Conviure amb desamor , o sia, fins i tot sense “carinyo”, i no diguem ja sense estimació, deu ser impossible de mantenir. O es recupera el camí voluntari de l’estimació, o val mes que, si es possible, i sempre ho és, segurament, després d’un temps prudencial, val la pena tancar definitivament la convivència, abans que del desamor es comenci a baixar esglaons de manera dificilment reversible.
Suposo que l’estat de “desamor”, si no s’ha tastat l’amor autèntic, seria també aquell, i em perdonareu la vulgaritat, en que es troben els “concos” o les “solterones” d’edat ja avançada, i que ja no tenen els pares, el pare o la mare, com a subjecte de relació continuada estreta. Se situen en una situació còmoda, gens arriscada i gens esforçada, i aparquen definitivament l’amor, substituint-lo per aficions, manies, o activitats que els hi omplin, si mes no, el temps.
I, ja per acabar, potser el desamor es equivalent al que, tristament, però de manra inevitable mentre es mantinguin les condicions i situacions actuals en el mercat de treball, tenen una majoria d’empleats i treballadors envers l’empresa on treballen. Ja no és “la seva empresa”, com més va més, sinó l’empresa on vaig 5 dies a la setmana per a cobrar diners. Ni passió, ni il.lusió, ni voluntat de fer la feina com mes ben feta millor. Nihilisme? No ben bé, però com a metàfora no hi estaria gaire lluny.
tristesa….
Soletat, buit, enfoscat, desil·lusionat, perdut . . .
Un dolor tant intens que envaix l’espai que ocupes. Les cambres, la cuina, el bany, els carrers. Allà on vagis l’entorn es converteix en un camp àrid, sec, sense vida.
El desamor és com rebre ganivetades que només el TEMPS (tant preuat) ens ajudarà a cicratitzar.
el desamor arriba, quan la persona que tú vols ,en la que tú confies i a qui l’hi havies donat tot, et fa un mal irreparable ,pero l’AMOR mai té desamor, aquest és el que mou l’univers i grcies a ell seguim estimant.
Si hi ha amor, el desamor no existeix…Pot haver separació, per moltes raons, a vegades totes bones; però si hi ha amor (no dic si hi ha hagut…seria el mateix qu´admetre el desamor) el desamor no existeix…
Desamor, la manca d´amor quina tristor, crec que sempre hi ha ” amor” per algú , alguna cosa sinó què seria el món. L´amor ens fa lluitar, estimar … sense amor quina buidor i desesperança.
AMOR DESAMOR
LLUM FOSCOR
FOC CENDRA
POSITIU NEGATIU
ALEGRIA TRISTESA
PLENITUD BUIDOR
CALOR FRED
BLANC NEGRE
Un existeix en funció de l’altre i entremeig hi haurien totes les tonalitats del gris, en realitat tot son grisos perque sempre podem trovar un blanc més clar o més pur, i un negre més fosc i més pur també. Fixeu-vos que els negres consideran blancs als mulats, i els blancs considerem negres als mateixos mulats…
El desamor per tant no vol dir altre cosa que un amor amb menys intensitat en relació a unaltre de més intens que li fa ombra al primer, per tant amor i desamor és el mateix en diferents graus.
Si una persona sent en un moment donat un gran amor, que potser podriem anomenar enamorament, quan l’intensitat baixa, és a dir que desapareix l’enamorament, fins que aquest no torna a apareixer, podriam també dir que estem passant un periode de desamor, encara que en realitat l’amor no ha desaparegut al 100X100… Sempre tots estimem alguna cosa o persona o el que sigui, el que estic segur que és impossible és que hi hagi cap persona que estimi sempre amb la mateixa inrensitat, o sempre al 100X100, tots som variables, i tot és relatiu, i ens pensem que estimem molt fins que no descobrim que encara podem anar més lluny en aquest repte que és estimar…
Evidenment que si hi ha hagut amor és molt possible que n’hi torni a haver, i on no n’hi ha hagut també n’hi pot sorgir…
Quan un bosc es crema, hi ha tristesa, desolació, mort, però quan torna a ploure, hi torna a sortir herba, les arrels rebroten, les llavors enterrades germinen, els arbres que no han mort fan braques noves, i continuen creixent, i amb uns quans anys es regenera… Amb l’amor pot passar quelcom semblant: Les dificultats de la vida ens posa paranys a l’amor però també ens fa més durs, més savis, més resistents, ens fa creixer… Encara que de vegades pot ser molt dura la vida, però si ens enfortim tornarem a estimar tard o d’hora.
Us estimo a tots el que passa és que de vegades s’em fa més dificil i costa amunt i altres cops s’em fa més facil i més planer…
L´amor ilumina els ulls i deixan llegir en ells el benestar i la felciitat s´auell que ho despren. Si el deamor arriba, la llum es torna foscor i el mateix paissatge ja no lluieix de la mateixa manera que quan el vem mirar enamorats.
Els ulls es tornem inexpresius i la menangia ens acompanya durant un temps.
De totes maneres, el cami de la vida ens fa passar per molts moments i de tots ells hem d´apendre moltes coses bones que malgrat el desamor no en fa sentir ja, tampoc fa que oblidem alló que hem viscut.
Jo prefereixo patir per desamor, perque se que que en algun moment he sentit l´amor. Tot i aixi, es millor agafar-te de la ma de la persona que estimes i fer un cami plegat de bons moments. Això sens dubte és la lectura més bonika que és pot fer d´uns ulls enamorats.
Si acceptem que existeix l’amor… Oi tant! Que existeix el desamor. Una altra cosa és parlar d’amor etern, què és l’amor etern? Què s’entén per amor etern? Que hi ha alguna cosa que sigui eterna? O quan parles de eternitat, parles només fins a la mort?
Què se sent quan un se desamore? Incredulitat de tot el que un estava disposat a fer per aquella persona…
Què se sent quan algú es desamora de tu? La mateixa incredulitat d’abans, però barrejada amb altres sentiments depenen del grau que un encara estigui enamorat d’aquella persona.
I en quan a les dos últimes preguntes, no te per què… Alguns cops si, però no obligatòriament.
Esperaré uns quants comentaris més per fer un poema inspirat en el vostre parer sobre el desamor.
Desamor, paraula crua que duu implícita la infelicitat i la tristesa. La desesperança i la buidor. L’amor pot dur al desamor i a la inversa però no tenen perquè ser dues cares d’una mateixa moneda.
El desamor és l’excés d’amor, deia la poetesa Silvia Plath “si nunca esperas nada de nadie nunca te decepcionarás”…
Desengany sentimnetal.
desamor….
el amor, es como una droga dura
es adiccion total.
cuando llega el desamor, lo reconoces
el “mono” es duro, hasta que poco a poco te vas acostumbrando
por ello, algunos tienen miedo de volverse a enamorar
por miedo a pasar por el DESAMOR.
El amor para mi es plenitud y el desamor, vacio.
Al desamor llegas, cuando las decepciones, los abusos, mentiras, egoismo te crea un vacio, un dolor e injusticia, que superan el sentimiento de plenitud, sacrificio y amor.
Cuando estas vacio y la pareja lo sabe, la infidelidad, ¿a quién engañas?…. a nadie. Porque ya no hay nada. Y no duele.
La infidelidad duele, cuando hay un engaño, una trampa, cuando estan llenos y uno juega a dos bandas…pero una infidelidad….si hay algo, de esa plenitud que llena y te hace vivir..puede que no sea causa de desamor.
Trencament del cos i l’ànima
Dolor
per viure i sentir
Alliberament del cos i l’ànima
Plaer
No crec en desamor, si no que l’amor es va perdent…
Potser que una persona deixar de confiar amb l’altra,
la feina, el temps i de vegades els diners també influeixen.
Però sempre acabes trobant algú que et fa oblidar els amors antics.
Quan de l’amor has passat al desamor.
Costa molt tornar a enamorar-se i es va amb peus de plom per por de tornar a sofrir.
Quasi tots cerquem l’amor etern,
però de vegades no tenim sort i esperem i esperem…….
Carolina jo crec que el desamor,no es cuan no estimas,es cuan has estimat mol i aquesta persona a la que li has dedicat tot el teu amor et defraude de tal manera,que tota aquesta estimaciò es transforme en tristeza i desengainy.A les hores arriba el desamor.
Desamor, per a mi:
La manca d’amor….d’un dels implicats…els dos…o més(qui sap) en una relació…
És el primer que m’ha vingut al cap…més endavant potser canvie d’opinió, però, ara…crec que és açò…o no…^_^
La meva aportació segons la meva pròpia visió:
Avui és diferent.
Ja no sento el mateix.
No sé el què em passa.
La por se m’escampa.
Segueixo estimant?
El meu amor bada?
Inseguretat
Cap embrollat
Pena estesa.
Avui és diferent.
Ja no sent el mateix.
No sé el què li passa.
La pena se m’escampa.
Em segueix estimant?
El seu amor bada?
Inseguretat.
Cap embrollat.
Por estesa.
I ara us passo per fi el poema complert: cada estrofa ha estat inspirada en cada comentari que heu fet cadascun de vosaltres. Pot ser que hagi malinterpretat algun dels vostres missatges, però penseu… el poema l’he configurat amb sentiments meus i puc haver barrejat! Desitjo que us agradi:
AMOR MORT
Fins ara caminàvem sobre les mateixes passes.
Ara les passes, per camins diferents, s’allunyen.
El mirall és trencat, ja no som ànimes simètriques.
Com les serps, ells ara la pell muden.
No valen possessions, no valen rancúnies.
La química se n’ha anat.
La seva essència de costat.
Tot flueix si ambdós accepten l’amor mort.
Els cors estan de dol.
Cal plorar per la separació.
Cal mirar cap endavant amb il•lusió.
Amors eterns som, però els Déus ens lliuren d’altres passions.
(Paula)
I ens preguntem: què he viscut fins ara?
Pensava que era cert, complert, etern…
Però no… potser era un miratge, un encara…
Irrealitat, plenitud, sinceritat esfumades.
Tot ha estat una il•lusió, una al•lucinació, una farsa.
Amor substituïble? Doncs, no… perquè no era amor.
Abans de néixer, l’amor mort ja era mort.
(Daniel Ferrer)
Molts cops, l’ànima cega
que no accepta el desamor,
que l’altra ànima ja no sigui seva,
troba neguit, desequilibro, buidor,
naufragi, desesperació, plor,
tristesa, insatisfacció, desgana,
… suïcidi… mort.
(Pere Gran)
La flor s’ha pansit.
Ja no cal regar-la.
Si la deixem al test
Es podrirà amb el temps.
L’estimació no la farà reviure.
Tampoc l’odi ni el ressentiment.
Cal renovar la terra.
Ja vindrà una nova era.
I amb la primavera
Qui sap… una altra flor bella.
(Jordi Lleyda)
Tristesa,
(Montse Ribot)
Soledat,
Buidesa,
Foscor,
Desil•lusió,
Estic perdut
Estic perduda
Estic fotut
Estic fotuda.
(Jordi Serrats)
Dolor intens,
l’espai envaeix.
També les cambres, la cuina,
el bany, els carrers.
Tot ara és àrid, ben sec.
Sense vida, ben mort.
Les ganivetades han travessat el cor.
Només el temps ens tornarà a fer vius,
I només quedaran les cicatrius.
(Natàlia Pedrós)
Confiava en tu,
T’estimava,
T’ho he donat tot
I tu?
M’has ben mort,
(Luisa)
L’amor és etern.
El desamor no existeix.
(Josep)
L’amor és per tot arreu.
Què faria sense ell el món?
Tot seria tristor.
El desamor és la manca d’amor,
desesperança i buidor.
(Ramona)
Contraris contrariats als dits.
Essències interrelacionades.
Un sense l’altre no té sentit.
Un blanc i negre
I també un gris
Al mig.
Un joc d’ombres,
Sense trobar les normes.
Graus greus i grisos
Alleugerats o intensos
Un ventall de colors d’amor.
Els volts de la llum i la foscor.
L’amor no desapareix a la lluna
Sempre queden engrunes.
I pot resorgir, es pot revifar.
Les cendres amaguen eternes
aquell amor tendre.
Mai és tard.
Encara.
(Jordi Macià)
Els teus ulls m’emmirallen.
L’amor il•lumina la felicitat
Ben estar del benestar.
De cop i volta,
Quelcom tapa el sol.
La llum ara és fosca,
Ombra.
Ja no hi ha amor.
La mirada apagada de l’ànima
Ara plora sense llàgrimes.
La melangia acompanya la soledat.
El record de l’amor ja és passat.
Serà sempre ben rebut el desamor
Senyal d’un amor anterior.
(Carme Fusté)
L’amor i el desamor,
Agafats de la mà,
Caminen cap a l’eternitat
Junts, plegats.
L’eternitat s’acaba
amb la mort, ara.
(Pau Vallejo)
Desamor…
Crua i nua cruesa
Amaga infelicitat i tristesa.
Buidor extrema.
Desesperació desesperada
Desesperança.
La moneda sense les dues cares.
(Antònia Lladonet)
Desamor…
excés d’amor,
L’última gota
que del cor vessa,
besa, brota.
Si mai esperes res de ningú,
mai et decebrà*
(Mercè)
Desamor…
Desengany sentimental
Sentiment desenganyat
(Robert Castells)
Desamor…
Addicció sense la droga,
Sense l’amor.
(Pepa Ceferino)
Decepció pura, egoismes, mentides,
Buidor plena, sense compassió.
Sentiment de dolor i injustícia.
Sense sacrifici, no hi ha amor.
(Dama Anderson)
El cos s’ha trencat
I l’ànima també
Pel dolor de l’amor arrencat
Cruel.
Alliberació de tot.
Plaer.
(Issabel)
L’amor s’ha anat perdent…
Ha quedat allà enrere…
En una perduda drecera…
Oblidat en el camí ardent…
Ara hi ha glaç a la carretera,
Ara ja no te’n refies d’ella.
(Jaume)
I saltem d’aquí a allà
Ara del desamor a l’amor
Després de l’amor al desamor
I volta a començar,
aquest cop amb peus de plom
per por de tornar-la a cagar.
(NuriNuri)
Quan s’estima més allà del possible
El desamor en forada el cor, ara invisible.
La traïció duu de la mà la tristesa i el desengany
I ara s’ha de sortir del parany, any rere any.
(Maribel Vázquez)
(*) Sílvia Plath
Manca l’amor
De tu,
De mi,
De tots
Implicats
En un amor
relacionat.
(Óscar Atticus)
La lívida descendeix
Ja no creix
Les hormones ja no juguen
Ja no pugen.
El cervell dóna set anys de vida
a una parella, la química.
I és quan entren les ganes
De la poligàmia.
Mireu els micos…
(Pepe Cristiano)
El romanticisme s’esforça
I mascle i femella
Caminen junts fins que la cosa es torça
(Dario Pm)
Avui és diferent.
Ja no sento el mateix.
No sé el què em passa.
La por se m’escampa.
Segueixo estimant?
El meu amor bada?
Inseguretat
Cap embrollat
Pena estesa.
Avui és diferent.
Ja no sent el mateix.
No sé el què li passa.
La pena se m’escampa.
Em segueix estimant?
El seu amor bada?
Inseguretat.
Cap embrollat.
Por estesa.
(Carolina Ibac)
M’encanta…
Carolina, és genial, ets genial
una abraçada
Nomeés dir-te que moltes gràcies. Una descripció real, punyent, dolorosa, traumàtica. plena d’incertesa i oberta al buit.
M’ha agradat molt… em repeteixo, però…gràcies
[…] Què és el desamor? […]
Somni Turquesa said this on Abril 1, 2010 a 5:37 pm |