L’amagatall del gat i el gall

Sota les estovalles, hi havia un joc de mans, un món paral·lel que alternava els moments constants, intermitents, sempre presents en la memòria del futur, fruit de la il·lusió per fer el camí junts. Les endevinalles telepàtiques eren un joc d’atzar on les apostes eren ben altes i el risc estava acotat per la confiança bidireccional. Un creuament de lligams col·laterals emmudia les veus del cor. Una beguda d’enteniment obria les portes de bat a bat, fent sortir de l’amagatall el gall que sempre es lleva més tard. Les barreres defensives atacaven cada mot suau, cada carícia tendra, cada mirada dolça. Només els petons d’alcohol pur feien renéixer el foc aigualit amb tanta tempesta. Arrossegant un passat, caminava per unes conseqüències transformades en essència i que lluny del canvi només eren condemnes. Una soga ofegava el seu alè esperançador.

Sobre els llençols, els seus cossos, alliberats de roba, es lliuraven a l’amor pel sol plaer d’estar junts, de ser un de sol, d’arribar a aquell moment intemporal d’èxtasi emocional. Amb els dits del sentir acaronaven l’eternitat en un sol instant. Aturada definida i restringida.

Un cigar mort a calades profundes pujava al cel, per bon minyó, fent senyals de fum que deien “T’est”.  Aquella era una fumera etèria que rodejava la meva esfera, carcassa cerebral d’una ment diferent, tota meva, tota seva. La crítica de les neurones pensants fluïen connectades entre sí per canals artificials, construïts per una mà negra. La seva obscuritat era transparent i com si es tractés d’un retret, nedava a contracorrent. Sense més, sentia el gaudi i, tancant els ulls sense fugida, mirava amb el pensament de l’ànima.