Etern retorn

I tot es repeteix.

La incomprensió em duu a la soledat.
Les responsabilitats em lliguen de peus i mans.
Haig de continuar caminant.
No hi ha pausa que valgui.
El temps no espera.

I per què
tot ho veig tan negre?

I per què
sento que els meus peus em pesen?

I per què
tinc encongida l’ànima i no vol sortir més enllà
de la crosta del cos perenne?

I per què
plouen llàgrimes
cara avall, salades com la mar,
allà on m’agradaria enfonsar-me, amagar-me,
no sentir més que la pressió
de la compressió de l’aigua?

I per què
se m’esgoten les forces?

I per què
tinc ganes de llençar  la tovallola?

I per què
em sento tan sola?

I per què
es repeteix sempre la mateixa història?

I per què
torna l’etern retorn
i l’aprenentatge no és enlloc?

I per què
sóc tan vulnerable
davant d’aquells que més m’estimo?

I per què…
ja no puc més?

Perquè a la vida hi ha moments per tot.