L’home en suspens

Sento la teva veu esgotada, a l’altra banda del cable, les ones invisibles transporten els nostres sons de manera màgica. Et sento, t’escolto, rumio i et contesto. No puc donar-li més voltes al cervell. No entenc res, tampoc ho pretenc. Cansada, igual que la teva veu, deixo d’encaixar puntes al coixí, trenco els fils, estripo el destí. Ja no hi ha camí, ara només hi ha aturada, allà on és present la teva mirada.

L’horitzó s’ha fet fosc, la il•lusió és a la teva butxaca, com un petit tresor que guardes amb recança. Algun dia la deixaràs volar, com una papallona que escapa de la xarxa. Fins aleshores, jo mantindré un moment dins la mà tancada al vent, i el gaudiré, tot i els límits, tot i a la censura, tot i els gemecs repressius de la teva ànima, que poruga estima i es deixa estimar a trossets, a moments, en suspens, intermitentment.

És un codi binari amb més zeros que uns, embolcallat de sermons constructius que cerquen la veritat subjectiva dins les emocions. I no hi ha veritat possible, ni cap pauta de conducta, només és el cor el que tria si somniar o deixar-se portar, si pensar o emmudir les paraules, si estimar o deixar-se estimar. I seguiré somniant, sense emmudir les paraules, estimant-te.

I com si jo fos un mirall, em parles, em guareixes, m’encoratges… I és el meu reflex el que t’enlluerna i no et deixa ser com ets. Vols ser i t’oblides de ser. Vull ser i no em deixes.