El clatell amb ulls

Et mirava d’esquena mentre m’allunyava, com si tingués ulls al clatell. Una manera de mirar cap enrere, sense voler deixar anar la corda que et lliga al passat i que si no vigiles pot esdevenir soga. I mentre caminava, lentament i poruga, anava comptant els nusos de la corda, que se’m feien a l’estómac, cor i gola. Un cor compungit i trist que tot i no voler-ho, havia topat amb una realitat vertadera, d’aquelles que passen la prova del polígraf d’un déu que mai no ha existit. No volia creure, no volia dormir entre els llençols de l’esperança -una porta oberta a caure de quatre grapes i llepar el terra amb una llengua llefiscosa, amb risc de convertir-me en un rèptil arrossegat i camuflat que, espantat de l’entorn, s’amaga-. Només volia veure i beure’s la ceguesa brindant pels covards. Vaig decidir deixar de caminar, vaig jeure sobre l’herba salvatge i em vaig dir: em planto i seré floreta, entre tanta mala herba.