En el punt de mira

Només trigares a caure set segons a terra. Set anys tingueres de mala sort. S’esmicolà el teu mirall en mil imatges, cada una d’elles distorsionada. Eres un trencaclosques i et faltava una peça. Cercares qui eres i sabies que l’essència no transmutava, no canviava, no es disfressava … Constant, perenne, etern, el teu DNA és qui et mitificava i et proporcionava una pròpia patent registrada a l’ànima amb un número de sèrie invisible, fugint de miratges de clons, dels plagis descarats, de xucladors d’essències alienes i previsibles.

El foc interior manté vives les cendres del què vares ser, d’aquell full blanc innat que ara, passats els anys, una mica arrugat, està tot guixat de nombres i paraules, amb personatges i dates, amb històries negres i blanques…

No tenies por i t’exhibies al món sense complexes, obertament, sense pell ni cuirassa, sense roba ni paravent, arriscant-te a les crítiques, a les retallades, a les clatellades, a les intoleràncies, a les incomprensions, a les competències, a les enveges, a les lluites d’egos… Però et valia la pena de trobar la contrapartida de la comprensió, la tendresa, la companyia, l’encoratjament, l’estima, la il·lusió, les inquietuds compartides a través d’abraçades de paraules.

Davant un nou món virtual que t’enxarxa dia a dia en tertúlies amb enginy i rialles, en debats amb arguments i descobriments, en una àgora particular que t’ha obert al món, el teu cervell batega neurona a neurona trobant sortosament aquelles respostes anhelades… I ets feliç i et mostres, sense timidesa deixes anar la teva força, la teva vitalitat, la teva esperança, ara recuperada, en l’ésser humà.

I en el punt de mira, t’apunten i et disparen, et fereixen però no et maten… T’aixeques cada cop amb més rapidesa, esquives veloç les bales…

Continua al punt de mira, bé s’ho valen els qui realment t’estimen.