L’eco de les paraules
Fa un temps que un mateix missatge se m’apareix en boques diferents. I és que potser per posar-hi atenció, per fer-hi cas, per prendre’l en consideració, fixar-hi la mirada, cal que es repeteixi una i una altra vegada, com si es tractés d’un anunci publicitari que se’ns repeteix fins que ens n’aprenem la cançoneta o l’eslògan.
De fet, una de les fonts de coneixement es basa també en la repetició d’esdeveniments o fets i a partir d’aquests preveiem que en les mateixes condicions tornaran a repetir-se. Però això ho diu la ciència i hores d’ara no sé si a la ciència li falta una mica d’ànima. Perquè si bé pensava que jo era empirista… d’ànima, amb els anys he vist que potser a aquests els hi manca una mica de màgia i que limitar-se a percebre el món amb els cinc sentits no és suficient. Hi ha sentits que s’estan extingint amb el pas del temps i amb l’anomenada civilització.
I és que aquesta civilització es limita a ser un eco d’altres veus que es repeteixen fins a acabar sent un fil de veu d’un pobre xai que pastura a la muntanyeta.
Com podem no creure en Déu, si ens ho han repetit mil vegades des que vam néixer?
Com podem no creure en la propietat privada, si ens ho han repetit mil vegades des que vam néixer?
Com podem no creure en la democràcia, si ens ho han repetit mil vegades des que vam néixer?
Com podem no creure en el capitalisme, si ens ho han repetit mil vegades des que vam néixer?
I des que vaig néixer que sento el mateix discurs, la mateixa història, les mateixes paraules gravades amb diferents veus, diferents personatges, diferents ànimes… que a fi de comptes són posseïdores d’un pensament únic que ens transmeten, ens contagien, ens inculquen, ens tatuen…
Tot aquest núvol de gent amb una única visió perpetuada a la ment des que van néixer som la gran majoria de la societat, que hem tingut la gran sort i la gran oportunitat de ser educats i ensenyats per a fer cas del gos i seguir al pastor. Aquest núvol és tan gran i tan difuminat que s’ha tornat abstracte i aquella visió realista s’ha tornat totalment surrealista, com extreta d’un malson que ens té esclavitzats i empresonats.
No sé si mai no despertarem, mentrestant seguiré repetint i repetint el mateix missatge: que som tots un ramat de xais.
SOMNI TURQUESA 
Un ramat de xais que segueix el mateix patró, però no tots, no totes, per sort hi ha qui escapa d’aquesta norma, d’aquesta màxima, es mou per terrenys afins a les petites coses que no passen per la massa, potser al límit o bé pels marges, però que no mengen la mateixa merda televisada, la porqueria de paraules de la immensa majoria de les ràdios… La física quàntica ens ensenya que nosaltres produïm el món que ens envolta, ens fa partícips que el més important és el que tenim dins el cap i no pas el que hi ha fora, i massa vegades mirem cap enfora enlloc de mirar cap a dins de nosaltres mateixos/es.
La realitat comença dins un mateix i la projectem enfora, moltes vegades es repeteixen les coses perquè ho volem així, però no sempre, sovint ens castiguem i potser castiguem als altres sense saber-ho, el món és ple de connexions que desconeixem completament però que neixen dins el nostre cervell.
Arribarem a vells i potser a savis i incògnites, mites, enigmes i secrets se’ns desvetllaran com un somni… potser… mentrestant anirem pastant i seguint al pastor, qui ho sap, jo, si més no, no puc parlar per ningú més, m’allunyaré tant com sigui necessari de la pesta i de la lacra. Per posar uns exemples: No crec ni en la democràcia, ni en Déu ni en moltes altres coses, però com es pot constatar em comunico amb un llenguatge que molts coneixen, miro un sol que tothom coneix i m’enamoro de la lluna… Això sí, íntimament, d’una manera que ni les màquines ni els humans sabran mai, mentre no descobreixin les claus del meu cor les portes a travessar me les aniré posant jo…
Obre’t, porta antiga, sàvia i vella, obre’t a les estrelles!
😉
Opino que un altre efecte de la repetició en excès de les paraules, és la deformació del seu significat o fins i tot la desaparició del sentit originàri que tenia o se li donava… i que tard o d’hora si no té quelcom profund o funcional que serveixi de referència, aquestes acaben desapareixent..
Més que les paraules, el seu significat.
És potser quan es produeix un canvi de pensament, mental·litat.
Som éssers canviants… pretendre mantenir coses “eternes” comporta conflicte.
Crec que estem en un època “gran” ja que som conscients d’aquests ecoss.. ara serà qüestió de canviar les coses, modificar-les, reinventar-les..
Ostres!!! Jo n’estic ben fart i sé que una sola manera de pensar no pensar per tots i cadascun de nosaltres…i cap val, perquè som humans i ens equivoquem com tals.
En un relat(que he escrit), el silenci que parla diu:
Pocs senten al que està al costat. No és gens complicat, però, ningú calla quan és molt important. Ignoreu l’art ocult dels vostres amics i semblants. No assaboriu la fragància de la seua individualitat. La que ens diferència per poder viure units. Sense això, evadiu el compromís. Sou humans baladrers que desconegueu el bateg emmudit. Ritme parsimoniós i solemne que compon la humanitat. Tot està lligat i jo sóc l’aparent quietud del univers. L’infinit. Si m’escoltes m’entendràs.
I afegiria, que és absurd creure, que, el ser tothom igual, ens unirà. Són les nostres diferències les que ens completen. Parlant, també un poc, hi han mesures millors i pitjors…però, també hi han diferents. Cal tindre-les en compte i si es necessita canviar el rumb…
Perquè:
Cada cual que aguante su vela…dicen, però, jo dic, cooommm?? si tots anem al mateix vaixell.
Jo crec i dic:
Un culpable: la societat.
Responsables: tots
Excusa: cap
Per concloure, el meu eco:
Ens sobra,
més que ens falta…
Dispenseu-me, igual m’equivoque, però, és tracta fer eco??
Si és així, serà un eco amb diferents accents, que mai sonaran igual, però, sempre al mateix temps.
Un rampell.
No sempre s’ha d’escoltar, a qui no s’ha d’escoltar. Podem fer veure que escoltem mentre estem fent les nostres pròpies cavil.lacions de si són veres o falses, les paraules que ens volen fer entrar dins els timpans fins a deixar-nos tatuat el missatge que ens volen imposar.
Per sort, som humans i tenim un cervell preciós que ens funciona diferent a cadascú. I potser el que jo pensi no s’assemblarà gens al que pensi el meu veí, però això és riquesa de pensaments. Si sumem el que tots cavil.lem i opinem, potser farem un món més participatiu on tots i cadascún hi guanyarem d’una manera o altra, i potser algún dia serem lliures de veritat.
Beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee… Efectivament, és el que més sabem fer, seguir la corrent, no ser ni saber estar, repetir fins la sacietat les coses, fer-les sense sentir-les, a la fi, deixar de banda el nostre batec interior i renunciar al nostre potencial original, únic i intransferible. Potser el dia que ens en adonem que estem sols i ho asumim aprendrem a compartir les nostres vivències i la nostra identitat, tal com és, sense reserves i alhora agermanant-nos d’una forma altruista fent coses plegats, sense egoismes ni menfotismes que ens perdin i construirem un món lliure de tanques i de panys, de caure en el parany de no desenvolupar-nos com el que som i qui som i gaudir del que som i tal com som. La nostra tasca és ser humans i persones i massa sovint ens en oblidem. I quan volem passar a l’acció, si és que ho fem, ja sol ser massa tard. Encara hi som a temps de moure muntanyes, de pujar cims… Però no per a ser els millors(?) ni els primers(?) com si la nostra efímera vida fos una competició sinó per fer cami i crèixer, experimentar, respirar i viure el present amb tota l’intensitat i sent conscients que només cooperant, compartint vivències ho podem tot i que podrem captar i apropar-nos al sentit que té tot plegat. Emprendre el vol i gaudir del viatge de la vida ha de ser la nostra missió
Com diria el mestre Llach:
SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.
I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Ah però es que jo no he gregut mai amb res de tot el que m’ han explicat
Problema resolt
A vegades, sembla que per molt que intentem “nedar contra corrent” i lluitar per sortir del “ramat”, sempre d’una manera o un altre, ens hi sentirem lligats, formen part d’aquest sistema encara que no ens agradi, i hem de mirar d’assumir, totes les normes i lleis que ens han imposat, començant amb el DNI, que ens obliga a dur “matricula” fins que morim. Penso que això també, és part de la dualitat que ens han fet creure que existeix, sense contemplar la possibilitat d’altres colors o matisos,(existeix el bé per que uns fan el mal, hi ha pobres per que d’altres han de ser rics)….
Nosaltres formen part(suposadament)del món civilitzat, del món “culte”, i cada cop ens intenta’n embrutar més el cervell, per tornar-nos, més i més vulnerables e INsensibles, a la realitat de les cosses importants, al sentit i sentir pur, al amor per la vida simple i pura. L’essència de tot plegat.
I els que formen part del món “No culte” els deixem morir de gana, o matar-se a cops de pedra.
Però és cert, per sort, no tots ho “sentim i ho vivim” així, e intentem sortir de la normalitat que ens arrossega (a vegades) i que ens esquitxa inevitablement amb la seva merda…. Per això hem de procurar deixar una bona empremta als que continuaran el gran somni, el somni que no s’atura, l’únic, el que ens ha de dur a la llibertat com a persones, cadascuna amb la identitat que desitgi i trii i que compartida, segur farà del món, un lloc lliure i feliç.
el magnific eco de les paraules. Les teves, les meves, les de l’amiga, la veina, la Rosa, el Toni, l’Albert i fins i tot el gat. Paraules, que s’abraçen unes a altres, s’escridasen, s’esgarrinxen, es fonen, s’enforteixen, es solidifiquen, crean terreny, crean esmena i fan conflicte. Les paraules…la cosa que jo mes estimo, la que mes necessito, la que mes demano, amb la que prego…i els meus deus menuts s’allargasen. I tu seràs jo…i arribarem allà on vaguin les hombres, i el mòn s’esmicolarà, i reprendrem el farcell i tornarem a avancar, com mai, com sempre.
UUUUfff Coral, gràcies….ja estava sofrint, per si alguna, ànima inquieta, s’ho havia cregut, el que he escrit, dic.
Que ara que ho he vist, afegisc:
Que som,
molt més,
del que no som,
menys,
del que podríem ser,
i ara,
res som,
i per ara,
res serem.
«Si Stavroguin cree, no cree que crea. Si no cree, no cree que no crea.»
-F. Dostoievski, Los poseídos-
Vull dir:
És absurd intentar comprendreu tot. Però, ho és, el intentar-ho??
Coral??? què serà veritat, això que em dius de la Mercè??
Quan em dius que és una mala influència, també, sembla que em trobe diferent d’un temps cap ací… Una abraçada. ;P
Cridem fins a poques dècimes de segon abans que perdi una mica de sentit: NO SEREM ESCLAUS!…. i deixem de cridar per sempre més, estarem al límit de la victòria i sabrem que no han sigut els crits, sinó una veu tranqui.la. intel.ligent i decidida com la teva ens ha portat a assaborir el triomf.
Jo no faré servir peraules maques, eixerides i lluents.No faré servir cap to d’esperança i futur alliberament per a la humanitat.
Estic moolt i moolt ocupat en una lluita sense pauses ni fí.
Vui donar el millor de mí mateix a la societat en general, i als propers en particular. Això equival a rentar-me el cap dia darrera dia, tenir especial cura amb el que es diu que em pugui agradar de sentir, perquè les mentides es vesteixen com nùvia riallera, i l’autèntic parany ès creure que les coses aniràn bé si ho sembla …o que no aniràn bé ni no ho sembla…el creixement personal es fonamenta, bàsicament, en deixar de cantó tot aixó que ja ens està bé, incloent-hi les raons (li diem excuses si venen d’altres) per creure allò que ens ès molt estimat.
I aquesta actitud no té gaire predicament per als còmodes que amb
quatre “veritats” tranquilitzadores i cinc tòpics de costellada
ja fonamentan el seu camí cap a enlloc.
I m’ès igual.La vida ès massa curta com per a viure escorcollant per trovar qualsevol diferència amb altres (Dèu meu, “els altres…”), com si això fora magnífic…l’ùnica diferència real es tenir o no la màgia de somniar en gran… perquè no es té por de la realitat !!
Som el que menjaem. I serem el que haurem anat menjan. A diferent ritme. Pero tard o d’hora el mirall ens dirá el que en el pas del temps haurem menjat.
El mes ric no será qui hagi amagatzemat mes menjar sino qui hagi repartit mes racionalment el seu menjar.
La paraula ens fará lliures.
Els errors repetitius dels mitjans de comunicació “catalans” com TV3 contra la nostra llengua és un fet que esgarrifa i em fa patir. Temps hi haurà que deixarem de ser res. Però sempre hi haurà l’escletxa del qui surt del ramat i els en critca l’estafa.
Coral, estic amb tu!!!(és veritat que conste.
Encara que no m’acabe de creure-ho…
Doncs si, un ramat de xais que no té personalitat,valor, lluita ni coratge ja que tots segueixen a un mateix individu pel qual pren les decisions. És més facil i més còmode que una sola persona “jefe” pensi per nosaltres mateixos i a la vegada una vergonya perquè estem esclavitzats i cadascú del ramat ja no és persona sinó un individu que no pensa, sinó que és manat. Aquelles persones que no hi estan a favor, són les que paguen aquest alt preu, les que pensen per elles mateixes i són independents dels seus actes, les que probablement no siguin tant fortes com per canviar un pais perquè són una minoria però el suficientment indestructibles com per dur a terme les seves idees sempre presents fins a la fi dels seus dies.
Fem revolució.
Salutacions Carolina.
La llibertat ben entesa passa per escoltar el nostre interior, el que l’ànima ens proposa, el cor ens suggereix, l’enginy ens orienta, la raó ens aconsella.
De vegades un mateix es tanca a la seva pròpìa presó, lliurem-nos de les nostres pors infundades, de les cadenes que ens lliguem nosaltres mateixos per sentir-nos més “segurs”…
L’amor, la creativitat, la llibertat, el respecte, son aliments que nudreixen l’essència humana.
Sentim-nos tots u, però respectan les diferències i respectem-nos entre nosaltres, fem camí plegats, no arreplegats.
Sense esclaus no hi ha esclavitut, no ens hi aboquem voluntariament a ella.
Si formem ramat que sigui lliurement, no per ignorància o per engany.
“Visca la revolució, la gallina ha dit que no…”