Mima’m

Pujo les escales, esglaó a esglaó, tot mirant l’alçada de les meves ànimes múltiples i somniades. De vegades amb peu ferm, d’altres trontollant el pas que sembla insegur però de cop i volta encerta l’espai a trepitjar. I quan sóc a punt de caure, m’ofereixes la mà tornant-me l’equilibri per a seguir continuant, escalant i escalant.

És interminable l’escala, els esglaons que es perden més enllà de l’infinit però no em desespero car l’esperança de la possibilitat del món millorable, del meu món millorable, del nostre món millorable, em carrega de raons per a seguir avançant, esglaó a esglaó. Raons que em duen a la bogeria màgica del sentir.

Esglaó a esglaó, et veig a cada pas, pujant cada cop més alt, abraçant la felicitat d’infinites cares que fan de la meva vida una vida per viure plena i a càmara lenta. El temps no s’escapa, l’atrapo a cada esglaó, pas a pas, amb compàs fet realitat.

Tic-tac, tic-tac, el rellotge del nostre temps coordina les nostres esferes d’essència única, indivisible, insubstituïble, eterna. Som dos en un mateix rellotge, coetanis sincronitzats a la míl·lèssima de segon. Pas a pas, esglaó a esglaó, ja no pujo sola l’escala, les teves passes m’acompanyen. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou i volta a començar. Tots dos agafats de la mà vivim la lluita del viure sense limitacions absurdes i cercant la bellesa de l’estimar amb llibertat.

Mima’m, si us plau, mima’m sense pensar. Mima’m sense parar de mimar-me, amb tendresa i estima, amb amor i dolçor. Mima’m tot el què havia hagut d’haver estat mimada, recupera’m el temps perdut i regala-me’l mim a mim, sota la lluna estesa cada nit que ens espera. Mima’m el cor, l’ànima i el meu jo, mima’m els meus pensaments, les meves creences i conviccions. Mima’m el caràcter i l’ego sense mai deixar de fer-ho.

Ring-ring, sona el timbre de les meves necessitats, amagades durant anys i panys. Obres la porta i et veig allà, mimant-me des del més profund del teu ser amb petons mai sentits, exempts de foscor. Mima’m l’egoisme de tenir-te sempre al meu costat, de necessitar sentir el teu respirar dia a dia amb mi.

L’escala és plena al teu costat, els esglaons ens esperen.

Amor, mimem-nos tota la vida.

Anuncis

10 Respostes to “Mima’m”

  1. Carolina, és clar que necessites que et mimin, que t’estimin i també que et deixin mimar i estimar als altres… Tots ho necessitem.
    No és menys cert que mai ens hem d’oblidar que per poder estimar, mimar, pensar, enrecordar-nos dels altres no podem deixar d’estimar-nos, mimar-nos, pensar en nosaltres mateixos…
    Carolina enrecorda’t de tu també, sino no podràs estimar al Daniel ni a ningú…
    Mima´t, cuida’t, estima’t…
    Quan vas fer aquell pas tant important a la teva vida, vas reaccionar, vas ser tu, nosaltres no hi vam fer res. Estem sols en les decisions, ningú pot decidir per nosaltres…
    L’amor ben entés comença per un mateix, de vegades és més egoïsta aquell que no s’estima a si mateix, perque sino és capaç d’estimar-se és possible que tampoc sigui capaç de fer-ho pels altres…
    T’hauràs preguntat on era tot aquesta gent que ara m’estima, que ara m’ajuda, que ara m’ofereix el seu suport, quan jommés ho vaig necessitar… Carolina, perdonans però no et trovabem perque t’havies perdut en tu mateixa, t’havies oblidat de tu, quan tu t’has retrobat nosaltres també ho hem fet…
    Comprens el que et dic? T’en adones que si nosaltres mateixos no reaccionem els altres poca cosa poden fer. Al final suposo que és el propi instint de supervivència el que de vegades ens salva…
    Com tu mateixa dius, no et sentis culpable!
    Jo de vegades també tinc sentiment de culpa per no haver fet moltes coses, per no haver estat capaç de vencer el bloqueig, la por, el pànic… El no fer pot fer tan mal com el fer, de vegades…
    Necessitava trobar una persona com tu, gràcies per existir i per ser amiga meva…
    Daniel gràcies a tu també per tenir tot el que ella necessita…
    Endevant els dos!

  2. Gràcies Jordi, el que ens cal ho trobem perquè així ho desitgem, ho anhelem, i les persones que ens estimen i estimem arriben quan més les necessitem.

    Tant de bo trobis la persona que t’estimi com tu l’estimes, jo vaig tenir la GRAN SORT de trobar el meu amor etern, et desitjo exactament el mateix.

    Mimen-nos, tots, tot d’una, tot el món, sense confiar massa ni desconfiar, tampoc.

    Les paraules poden ser buides o poden ser plenes, tot dependrà del que digui et temps.

    Veig que has entès el missatge de la Carolina i has seguit els seus versos, mai deixis de fer-ho, aprendràs moltes coses que ara per tu són clares, però no ens confonguem pas.

    Cada cosa té el seu temps, però no hi ha temps per tot.

    Intentem no sobrepassar-nos o la nostra estima anirà a norris.

    De vegades l’huracà passa i arrasa amb tot, que no sigui el cas, l’amor és ple quan hi ha oxigen per respirar, quan s’ofeguen totes les vies d’estima ens ofeguem sense remei.

    No perdem el rumb, no perdem el nord.

    Gràcies, Carolina, mimen-nos tota la vida, ja ens hem trobat, ara tot el que ens resta per viure és el somni desitjat.

    Demà el sol ens mullarà la cara i tornarem a enfilar el camí cap als estels, conèixer-nos ha estat el millor que em podia passar a la vida i així ho sentim, tant endins, tant profundament.

    La virtualitat és només un pas a la realitat, tant de bo sigui aquesta una realitat onírica, plena d’instants plens i joiosos, per més petits que ens puguin semblar.

    La revolució turquesa de la llum immensa és el teu far, el meu far, mai no hem de deixar de caminar.

    T’ESTIMO, AMOR MEU!

    Un sol amor, un sol cor. Arribarem arreu, mimant-nos sempre!!!

    http://www.goear.com/listen/8d71bac/one-love-bob-marley

  3. Gràcies, Daniel per les coses tan macques que em dius…
    Et felicito per haver trobat el teu amor etern, jo de seguida m’en he adonat que tens un tresor amb ella, cuida-la molt Daniel…
    Carolina, ja veig que no m’has pogut contestar tu personalment a aquesta diguem-ne prosa poètica que us dedico als dos, ja ho faràs si ho consideres oportú, i imagino que les teves raons tindràs, em sembla que et comprenc i pots estar segura que respecto el teu silenci… De totes maneras em continuo sentint estimat per tu…
    Mima’t preciosa, mima’l, mimeu-vos…

    • Jordi, no t’he contestat encara per manca de temps. Tinc per norma personal contestar-ho tot, perquè és d’agrair tots i cadascun dels comentaris. Tinc moltes coses pendents al bloc, així que em posi al dia amb la feina i els estudis, em posaré al dia amb els comentaris del bloc. Això d’establir les prioritats fa que el què més t’agradi ho acabis deixant pel final. Petons!!!!

  4. Això, que dius està molt bé jo també ho crec així, gràcies, m’has deixat més tranquil. Una abraçada d’ànimes…

  5. […] Mima’m […]

    • És molt bonic Carol i crec que reflexa un sentiment que tots en algun moment de la vida ens agradaria haver sentit o l’hem viscut per sort ja. En aquells moments baixos, que tot es negre, que sembla que tot va malament i mai no canviarà, aquests moments foscos de l’ànima de cadascú de nosaltres, tots dirie’m Mima’m i ens agradaria sentir el que transmet la poesia en aquest moment i en molts més de la nostra existència. És una cosa que tots hem pensat però tu l’has escrit i aquí està el valor afegit l’has escrit d’una forma senzilla, entenedora, amb el cor. A mi és una de las que quan utilitzo poesies teves per traduir a amigues que no són catalanes les envio aquesta la primera i totes m’han dit que és una marevella. dixit

      • Gràcies, Sindi. Aquest escrit és el que té més de la meva essència adolescent, emprenedora, lluitadora, sense influències, meva, meva. M’agradaria que l’amor fos així… però no depèn només d’una part, ha de ser bidireccional.

  6. Hola Carolina, molt d’acord en què tot rutlla molt millor amb amor, amb distensió i predisposició a entendre, escoltar, acostar-nos i apropar-nos a qui té idees, vivències i un sentir, tant si és semblant al nostre, com si ho és diferent o contraposat. I això no vol dir que no tinguem que confrontar, contrastar, debatre, que no enfrontar-nos, per tal de veure i anar més enllà del que veiem i sentim. I créixer. Cada dia. Sempre.

    Clar que fàcil no ho és. A vegades estem millor, d’altres pitjor. Més oberts, més tancats. Clars i lúcids o embotats i espesos. Que si ens “aixequem amb bon peu o ho fem amb el dolent”. Que si ara em fa mal aqui que si ara allà…

    El que no acabo de veure clar és si no seria més adient el mot “estimar” que no pas el de “mimar”… No creus que hi ha masses persones que no es saben valdre per si mateixes i que són incapaces de fer res perquè han estat massa mimades? O podria ser que, en realitat, el que passa, és que el que van rebre
    no eren “mims” sinò una exagerada i obssesiva sobreprotecció…

    Tret d’aquest mot, mimar, que potser no tinc clar del tot que vol dir en realitat, el poema m’agrada molt i els esglaons són una forma perfecte d’explicar i definir l’esforç que cal fer dia a dia per cuidar i saber estar al costat dels sers estimats, dels que no ho són tant, i que ens envolten.

    Rellegeixo el poema i m’inspira quatre frases que deixo anar:

    No és temps
    és espai
    plegats estimem
    que no sigui amor
    no necessitem.

    Anar-hi anant
    de la forma desitjada
    pels dos
    o els que siguin
    per damunt de tot.

    Tot sembla fàcil
    planer
    encara que de fet
    no ho és tant
    no ho és gens.

    Més aviat que tard
    tot anirà sol
    no cal pensar-hi gaire
    serà tot natural
    l’encant aflorarà.

    S’establiran vincles
    hi haurà complicitat
    estar i sentir
    de totes totes
    estimar i ser estimat.

    …no defallim en la tasca de cultivar la companyia, l’amor, l’afecte, l’amistat i de ser-hi quan més ho necessitem i quan no, regalar amor sense esperar-ne res a canvi, gratuïtament. I també saber rebre’l…

    • Gràcies per les teves paraules, Antoni. Veig que anem pujant l’escala, de vegades més ràpid, de vegades més lent.
      En quant al mot mima’m, és triat expressament. És fruit de la necessitat que et mimi’n quan has estat deu anys maltractat. És un tant egoista, ho sé… però de vegades cal demanar per rebre… per remuntar. Sí, podria entendre’s com una necessitat de protecció, de lluita contra la soledat, de guariment de les ferides.

      L’espai és el temps
      on plegats ens estimem.
      La necessitat a voltes
      es torna feridora.
      Allà a dalt ens esperen
      aquells que ja han mort.
      La semblança del que és
      ens fa veure les coses
      a voltes males,
      a voltes bones.
      Els encanteris arribats
      són ara nats i vinculats
      per la complicitat
      dels éssers que s’estimen
      dels éssers estimats.

      Genials els teus versos, Antoni. Es nota que surten del cor 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: