15. Vida laberíntica

laberinto_de_fito_espinosa
Atrapada al laberint dels dies, en què en vista panoràmica es veia la vida, havia arribat a un atzucac i era moment de girar cua. Amb la cua entre les cames, sentia un fracàs nou però a la vegada una il·lusió de poder tornar enrere i adreçar el camí correcte. Les llàgrimes eren bocins de pa que queien rere seu, però que els ocells se les cruspien llepant la pena de la seva ànima. Una tristesa necessària, un dol que la vestia de negre, però que la feia sentir valenta per no mirar enrere i no convertir-se en una estàtua de sal.Miraria cap a l’horitzó, aquell horitzó que només pots veure tancant els ulls. El més important és que se sentia viva, dins aquella vida laberíntica, per continuar avançant, per valorar el batec del seu cor.

Deixava un camí enrere, però el recordaria sempre.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: