Tros de sort
Cerco la sort, la meva i la teva.
Ella s’amaga rere les espelmes.
La titllen de bona o de dolenta .
Jo mai l’he vista ni la vull veure.
La broma de la sort és que sigui ben bona.
La pena de la sort és que porti cabòries.
Un dia em donaren una argila tova.
Fou un currípies oferint-me la força.
Des d’aleshores que no cerco la sort.
Sé que m’acompanya, que la porto a sobre.
Jo em quedo amb la nuesa de les seves cosses.
I quan camino ja no zigzaguejo ni vaig tort.
Són les passes que faig qui construeix la benaurança.
No corro rere la sort ni tampoc em va al darrera.
Ara som companys de bones o males dreceres.
Un dia la sort morirà i jo moriré amb ella.
SOMNI TURQUESA 
Òstia, nena! Quin final!!! La sort pot morir i no cal que tu et moris amb ella. Anant al funeral ja n’hi ha més que prou!!! Fins i tot, si volies, plorant desconsoladament. Però això de morir-se
amb la sort, em sembla una mica extremat.
Bé, hi ha coses maques, coses dures, coses teves. Com sempre la teva ànima hi flueix arreu. M’agrada especialment aixó de les passes que fas, que construeixen la benaurança. Molt cert. Molt cert. Per cert, pensa que ets una dona. I quan camines, vas TORTA i no pas tort. No sé si t’hi has fixat però has començat escrivint en exàmetres!!! Dotze síl·labes amb una cesura o pausa a la sisena. mira, mira, mira: “La broma de la sort / és que sigui ben bona. /// La pena de la sort / és que porti cabòries///
Sona molt bé i les imatges són boniques. Enorabona. Benvinguda als ritmes clàssics!!!! Encara acabaràs llegint Ovidi i Safo!!!
Bona nit.
Bé… m’agrada experimentar i jugar a ser un(a) clàssic(a) ha set molt interessant.
M’agraden els finals contundents ja siguin pessimistes o optimistes, però sempre ben punyents i colpidors!
En quant al gènere dels adjectius, m’agrada emprar el masculí potser és que a la Carolina li agrada la Caterina Albert.
Gràcies pel comentari, molt instructiu! I això dels “exàmetres”… no m’hi havia fixat… sí que sabia que eren de dotze síl·labes 😉
Que mai no mori la sort,
la dissort no ha d’arribar,
ni la malaurança, la pena,
la tristor, tot serà d’or,
massís, com un somrís,
imaginat, perla preciosa,
de la mirada del nou nat,
com un mineral imaginat,
com un reguitzell de pau,
potser no cerco la sort,
amb tu l’he trobada, fada,
sempre m’acompanyes, allà,
allà on vaig, allà on vagi,
la teva mirada turquesa,
el despertar als estels,
a les estrelles, hi ets.
El currípies et donà el fang,
el prengueres amb la mà, ànima,
i l’ànim mai no t’abandonarà,
si mort la sort tots morts,
però mai no morirà, brotarà,
amb la primavera, despertar.
Del somni, de la llarga son,
i som el món, fem la figura,
la fem amb el palmell, abraç,
de dits i falanges, a la mà,
ànima turquesa, dolç embruix,
despertar… Davant les mans,
que mai no ens abandonaran,
seguirem ressorgint, caminant,
seguim en l’antiga bellesa,
la sort, el tros, fa la resta.
T’estimo, passades totes les tempestes.
Daniel
És admirable la il·lusió i perseverança que poses en el teu desig pregon d’esdevenir poetessa. M’hi emmirallo amb sava enveja i ganes de descobrir el teu secret i aplicar-lo a la meva vida. I, cèrtament, la sort, més que trobar-la, és una companya de viatge amb llums i ombres, com tot.
Carolina reina! jo no crec amb la sort! , per mi la sort és destí , qualsevol cosa que pasa té un per què però no és sort ni mala sort és per què ha de passar per aprendre cada dia del que ens pasa , però el poema está ben bonic , el final no massa et sóc sincera per què soc ja et dic més amiga del destí que de la sort!! i el destí no morirà amb nosaltres ens acompanyarà sempre!! i el portem al costat cada dia, aixi que SORT = DESTI, petonas !!! ens ajudes a dir lo bò i lo dolent del que pensem i això té molt de valor Carolina , en cada poema tenim la necessitat de dir la nostre , la paraula que ens surt del cor la provoques tú!!! gràcies!!
La sort la tenim dintre de nosaltres, l’únic que ens falta es creure-hi i desenvolupar-la, treure-la cap a fora, com ja s’ha dit forma part del nostre destí, aquell que ja està escrit i per tant sol podem ser nosaltres el que el podem cambiar, podem corretgir les coses negatives i ampliar les positives, buscant la felicitat podem trobar la sort.
Avui, dijous d’abril. La Turquesa.
En cerca curripies, quasi en torno boig.
Però bé, en acabat le trobat.
Primer creia que volies dir corrupies
mes no és el que vols dir.
La sort de la que tots en parlem
és alguna cosa estranya?
… no podem dir ben bé res.
I si alguna t’haig der dir…
dons, bé tu diré.
La turquesa és una pedra
com el meu nom.
És tambè un cristall.
Et diràs pedra… i així va èsser.
Si t’agafes una turquesa
posa-te la amb tu, toca-la.
Sense que hagis de fer res més.
Diuent que cal netejarles,
diuent que cal mimar-les
diuent que la posis al sol.
Avui hi ha qui m’ha dit que tambè
l’enterra.
Bé, ben bé, no és aquest ordre.
Deu ser: l’enterro
la mullo
la poso al sol
i el vent tambè l’asseca.
Ja està mimada.
Sort.
Pere.
La sort es mol capritxosa,es ella qui tria si ha de ser la teva companya.I cuan t’escollit ja no te la treus de sobra per lo bo i lo dolent,nomes et cal pregar per que sigui generosa en tu.
Magrada ,com tot, lo que publicau,perque com ja he dit en moltes ocasions,se fa de sentir que quant escrius te surt de lo mes adintra de s’anima. Pero referente en aqueast poema en concret,jo pens(i es un pensament,no una critica d’es teu poema)que sa sort se la cerca un tot sol,que no es com una ruleta que te toca perque t’ha tocat,sino que es una cossa,que cadasqu se cerca per ell mateix. I fora d’es meu pensament,com t’he dit avans,m’agrada molt tot lo que escrius,de nou te don l’anhora bona per tan bella creació.Una abraÇada molt forta.
Per a l’alleujament d’una vida cruel i injusta, no hi ha millor sort que la mort?
La sort viu amb tu, sempre. Però demana que constantment la sedueixis. I acaba sent la teva més fidel amant.
Per a mi, no existeixen ni la sort ni el destí. “Sort” es saber valorar les coses bones que ens dona la vida cada día, sense deprimirme per no haber pogut arribr als objectius que jo mateix había pré-determinat. Que em truqui un bon amic del qual feia temps que no sabía rès es BONA SORT. Que no em toqui la lotería NO ES MALA SORT.
Joan, fins ara he pensat el mateix. He tingut una visió molt empírica. Però últimament, les coincidències i les casualitats em bombardegen i això m’ha fet rumiar. Potser hi ha quelcom que se’ns escapa als sentits, potser no deixem anar els sentits ancestrals que ens han deixat en l’herència animal, potser…. Bé, de moment tinc obert un interrogant. Espero trobar algun dia respostes 🙂 Gràcies per passar-te pel meu raconet turquesa 🙂